Ciències Socials en Xarxa

Benvingudes i benvinguts a Ciències Socials en Xarxa, un espai de divulgació per apropar el món de les Ciències Socials (Història, Geografia i Història de l’Art) a tots els visitants. A més, incorporem els continguts del projecte  ”París: Llums i Revolució” per a donar a conéixer la veïna França i la ciutat de París a través de la seva història.

Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

La justificació de l’absolutisme

La monarquia era la forma de govern que va dominar a Europa des del segle XVI fins a finals del segle XVIII. Així, al llarg de l’edat moderna els reis van anar guanyant poder i des de mitjans del segle XVII, a partir de l’exemple de Lluís XIV de França, es va anar imposant un tipus de monarquia, la monarquia absoluta, en la qual el rei acaparava tots els poders de l’Estat sense cap limitació.

Així justificava l’absolutisme monàrquic el rei Jaume VI d’Escòcia (futur Jaume I d’Anglaterra) a la seva obra La veritable llei de les monarquies lliures (1598):

Abans que hi hagués Estat hi havia reis; per tant, són els reis els qui fan les lleis i no les lleis les que han fet els reis. És evident que el rei és propietari de tots els seus béns. El seu dret prové de Déu i només a Ell a de retre comptes. Tots els poders de l’Estat deriven del seu poder i tothom li deu la més completa obediència.

D’altra banda, el predicador francès Jacques-Bénigne Bossuet  justificava l’absolutisme de Lluís XIV a la seva obra pòstuma La política extreta de les paraules de la Santa Escriptura (1709) basant-se en l’origen diví del seu poder:

Observeu les ordres que surten de la boca del rei i compliu el jurament que li heu fet [...]. La paraula del rei és poderosa i ningú no pot dir-li: “Perquè obreu d’aquesta manera?” (Eclesiastès, 8, 2-5). Sense aquesta autoritat absoluta, el rei no podria ni fer el bé ni reprimir el mal: cal que el seu poder sigui tan gran que ningú no pugui escapar-se’n: l’única defensa dels particulars contra el poder públic ha de ser la seva innocència.

Quan el príncep ha jutjat, ja no hi ha cap altre judici. Els judicis sobirans s’atribueixen a Déu mateix. Quan Josafat va establir jutges per jutjar el poble va dir: “No jutgeu en nom dels homes, sinó en nom de Déu” [...]. Cal obeir els prínceps com a la justícia mateixa. Ells són déus i participen d’alguna manera de la independència divina. Només Déu pot jutjar els seus judicis i les seves persones. El príncep pot corregir-se a si mateix si s’adona que ha actuat malament, però contra la seva autoritat només hi pot haver remei en la seva mateixa autoritat.

Només al príncep pertany el mandat legítim; per tant, només ell té la força coactiva [...].

El príncep, pel seu càrrec, és el pare del poble; per la seva grandesa està per sobre dels petits interessos; encara més, tota la seva grandesa i el seu interès natural consisteix en què el poble es mantingui, perquè si desapareix, ell ja no seria príncep. Per tant, no hi ha res millor que deixar tot el poder de l’Estat a aquell que té més interès que ningú en la conservació i en la grandesa del propi Estat.

Els efectes del contracte social segons Rousseau

Les teories socials, polítiques i educatives de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) estan recollides en cinc treballs fonamentals: Discursos sobre les ciències i les arts (1750), Discursos sobre l’origen i fonaments de la desigualtat entre els homes (1775), Emili (1762), Del contracte social (1762) i Confessions (1782-1789).

Als Discursos Rousseau considerava corrupta la societat en què vivia, perquè creia que estava dominada per la set de riquesa, la competitivitat i la injustícia, opinió que el va allunyar de Voltaire i de la majoria dels enciclopedistes.

A l’obra Del contracte social Rousseau va defensar que l’ésser humà és bo per naturalesa, però la societat el corromp i el converteix en un ésser insolidari. Per això, les persones estableixen una llei que regula la convivència social i cedeixen la seva sobirania a un poder superior, representat per un govern i unes institucions. Però el govern i les institucions tenen l’obligació de legislar i governar per al bé comú, o en cas contrari les persones poden rebel·lar-se i deposar-los. 

Extracte de l’obra Del contracte social de Jean-Jacques Rousseau (1762):

Aquest trànsit de l’estat de la naturalesa a l’estat civil produeix en l’home un canvi molt important: substitueix en la seva conducta l’instint per la justícia i confereix a les seves accions el caràcter moral que abans no tenien [...].

Allò que l’home perd a causa del contracte social és la seva llibertat natural i el seu dret il·limitat a tot el que el tempta i pot assolir; el que guanya és la llibertat civil i la propietat de tot el que té.

Per no enganyar-se en aquestes compensacions, cal distingir bé la llibertat natural, que no té més límits que les forces de l’individu, de la llibertat civil, que està limitada per la voluntat general, i la possessió, que no és més que l’efecte de la força o del dret del primer ocupant de la propietat, que només es pot fundar en un títol positiu.

La tolerància segons Voltaire

Voltaire (1694-1778) ha estat considerat el pensador més genuí de la Il·lustració francesa. Admirat en vida per tot Europa, era especialment enemic del fanatisme, la intolerància i la superstició religiosa. En conseqüència al seu pensament, l’Església catòlica va condemnar les seves obres el 1753.

Els treballs més representatius de l’obra de Voltaire van ser el Tractat sobre la tolerància (1763) i el Diccionari filosòfic (1764), dos dels principals bastions de la Raó il·lustrada enfront el fanatisme i la ignorància. D’entre els seus escrits literaris destaca Càndid o l’optimisme (1759), on l’autor satiritzava molts aspectes de la societat del seu temps.

Extracte del Tractat sobre la tolerància de Voltaire (1763):

Alguns han dit que si es tractés amb indulgència paternal els nostres germans equivocats, que resen a Déu en mal francès, seria com posar-los les armes a la mà; que veuríem noves batalles de Jarnac, de Saint-Denis, etc.; ho ignoro, perquè no sóc profeta, però em sembla que no és raonar de manera conseqüent dir: “Aquests homes es van rebel·lar quan se’ls tractava malament, per tant, es rebel·laran quan se’ls tracti bé” [...].

En fi, aquesta tolerància mai no ha provocat una guerra civil; la intolerància ha cobert la terra de matances. Jutgeu ara, entre aquestes dues rivals, entre la mare que vol que el seu fill sigui degollat i la que el lliura amb la condició que visqui!

[...] Suplico a tot lector imparcial que sospesi aquestes veritats, que les certifiqui, que les estengui. Els lectors atents, que es comuniquen els pensaments, van sempre més lluny que l’autor.

La divisió de poders segons Montesquieu

El baró de Montesquieu (1689-1755), d’origen nobiliari, era un admirador de les institucions britàniques. La seva obra fonamental va ser De l’esperit de les lleis (1748). Per a Montesquieu hi havia tres tipus de govern: republicà, monàrquic i despòtic.

Va criticar el despotisme perquè considerava que no tenia lleis ni regles i es basava en el temor. Per evitar l’abús de poder, Montesquieu va defensar la divisió de poders, seguint el model anglès: el poder legislatiu corresponia als Parlaments, en els quals havien d’estar representats tots els grups socials; el poder executiu havia d’estar en mans del rei; i el poder judicial havia de ser independent.

L’aportació més important de Montesquieu a la història del pensament polític és la idea de la divisió de poders, que ha arribat fins els nostres dies.

Extracte de l’obra De l’esperit de les lleis escrita pel baró de Montesquieu (1748):

En cada Estat hi ha tres classes de poders: el poder legislatiu, el poder executiu dels afers que depenen del dret de la gent o el poder executiu dels afers que depenen del dret civil.

En virtut del poder legislatiu, el príncep o el magistrat promulguen lleis per a un cert temps o per sempre, o esmenen o deroguen les que ja estan fetes. En virtut del segon poder, disposen de la guerra i de la pau, envien o reben ambaixadors, estableixen la seguretat i prevenen les invasions. En virtut del tercer, castiguen els delictes o jutgen les diferències entre particulars. Aquest últim poder l’anomenarem poder judicial, i l’altre, simplement, poder executiu de l’Estat.

Tot estaria perdut si el mateix home, el mateix cos de persones principals, de notables o del poble, exercís els tres poders: el de fer les lleis, el d’executar les resolucions públiques i el de jutjar els delictes o les diferències entre particulars.

El significat de l’Enciclopèdia

A la França del segle XVIII es va formar un grup de filòsofs que es van definir per l’actitud crítica, la vocació pedagògica i la vinculació amb el món real en el qual vivien. L’Enciclopèdia o Diccionari raonat de les ciències, de les arts i dels oficis, el primer volum de la qual es va publicar el 1751, va ser la gran obra d’aquest grup. A l’Enciclopèdia defensaven la tolerància, la modernització de l’economia i l’interès per la ciència i la tècnica.

Els directors d’aquesta obra van ser el matemàtic Jean le Rond D’Alembert (1717-1783) i el filòsof Denis Diderot (1713-1784), que es va inspirar amb Bacon, Newton i Locke, els grans pensadors anglesos del segle XVII. Després de molts entrebancs, L’Enciclopèdia es va acabar el 1772, amb 28 volums (1751-1772), més sis de suplementaris (1776-1780). En aquesta obra van col·laborar els pensadors més destacats de la Il·lustració francesa (l’anomenat enciclopedisme). Aviat va ser traduïda a diverses llengües i es va reimprimir diverses vegades.

Extracte del “Discurs preliminar” de l’Enciclopèdia escrit per D’Alembert (1751):

L’obra que comencem (i que volem acabar) té dos objectius: quant a enciclopèdia, ha d’exposar en la mesura que pugui l’ordre i l’encadenament dels coneixements humans; quant a diccionari de les ciències, les arts i els oficis, ha de contenir sobre cada ciència i cada art, liberal o manual, els principis generals en què es basa i els detalls més essencials que en constitueixen el cos i la substància [...].

Per poc que es reflexioni sobre els vincles que els descobriments tenen entre si, és fàcil advertir que les ciències i les arts es presten auxilis mutus, i que per tant hi ha una cadena que els uneix. Però si sovint es difícil reduir a un petit nombre de regles o de nocions generals cada ciència o cada art en particular, no ho és menys encabir en un sol sistema les branques infinitament variades de la ciència humana [...].

L’enteniment només s’ocupa de les seves percepcions de tres maneres, segons les seves tres facultats principals: la Memòria, la Raó i la Imaginació [...]. D’on resulta una distribució general del coneixement humà [...] en Història, que es refereix a la Memòria, en Filosofia, que emana de la Raó, i en Poesia, que neix de la Imaginació.

Locke i la formació de la societat civil

John Locke (1632-1704), pensador i filòsof anglès, va exercir una gran influència en el pensament polític, social i religiós de la Il·lustració europea. Les seves obres fonamentals van ser l’Assaig sobre l’enteniment humà (1690), els Dos tractats del govern civil i la Carta sobre la tolerància (1689).

El pensament de Locke es va convertir en el fonament del liberalisme polític. En l’obra Dos tractats sobre el govern civil va criticar l’absolutisme i va defensar el dret de rebel·lió davant de la tirania. Pensava que el poder s’havia de dividir: uns havien d’aprovar les lleis (poder legislatiu) i uns altres havien de governar (poder executiu). Si el poder s’exercia malament, els súbdits tenien el dret de rebel·lar-s’hi. Opinava que els homes són lliures i iguals per naturalesa, i que per a mantenir aquests principis calia un dret polític basat en un pacte social.

Extracte de Dos tractats sobre el govern civil de John Locke (1690):

Consegüentment, sempre que un cert nombre d’homes s’uneixen en societat i renuncien al poder d’executar la llei natural, cedint-lo a la comunitat, llavors i només llavors es constitueix una societat política o civil.

Aquest fet es produeix sempre que un cert nombre d’homes que vivien en l’estat de naturalesa s’associen per formar un poble, un cos polític, sotmès a un govern suprem, o quan algú s’adhereix i s’incorpora a qualsevol govern ja constituït.

En virtut d’això s’autoritza la societat o, el que és el mateix, el seu poder legislatiu, a fer les lleis en nom seu segons convingui al bé públic o de la societat, i a executar-les sempre que es necessiti la seva pròpia assistència (com si es tractés de decisions pròpies seves).

Això és el que fa sortir els homes de l’estat de naturalesa i els situa en una societat civil.

Immanuel Kant: Què és la Il·lustració?

El filòsof alemany Immanuel Kant creia en la Il·lustració com un mitjà d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la qual es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta idea.

Així doncs, la Il·lustració va ser una actitud global que postulava una concepció de la vida el centre de la qual era l’ésser humà, que havia d’alliberar-se de les limitacions que li imposaven la tradició social, l’exercici de la política i el pes de la religió. Ara aquest nou “home il·lustrat”, guiat per les “llums” del saber i la raó, es veia capaç de dominar la naturalesa, estudiar-la i comprendre-la a través de ciència experimental i l’anàlisi racional, cosa que el faria “feliç”. La felicitat apareixia com el gran objectiu assolible per cada ésser humà com a individu i com a ésser social en perfecta harmonia.

Extracte de Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? d’Immanuel Kant (1784):

La Il•lustració és la sortida de l’home de la minoria d’edat en la qual es troba [...].

La majoria d’homes, malgrat que la natura els ha alliberat des de fa temps del guiatge dels altres, es mantenen gustosament sota aquest guiatge tota la vida a causa de la peresa i la covardia. Per això als altres els és molt fàcil erigir-se en tutors. És tan còmode ser menor d’edat! [...].

Però, en canvi, és possible que els homes s’il•lustrin a ells mateixos, sempre que se’ls deixi en llibertat; fins i tot, gairebé és inevitable. En efecte, sempre hi haurà homes que pensen per ells mateixos, fins i tot entre els tutors instituïts per la massa [...].

No obstant això, per a aquesta Il•lustració només s’exigeix llibertat i, per cert, la més inofensiva de totes les que duen aquest nom, és a dir, la llibertat de fer ús públic de la pròpia raó íntegrament. Però sento exclamar arreu: “no raonis!”. L’oficial diu: “no raonis, instrueix-te!”. El prestador diu: “no raonis, paga!”. El pastor diu: “no raonis, tingues fe!” [...].

Per tant, si se’ns preguntés si ara vivim en una època il•lustrada, respondríem que no, però sí en una època d’Il•lustració. Encara falta molt perquè tots els homes, en la seva condició actual, siguin capaços o puguin servir-se bé i amb seguretat del propi enteniment, sense recórrer al guiatge d’altres.

El triomf del parlamentarisme a Anglaterra

No a tota l’Europa de l’Antic Règim hi havia monarquies absolutes. Per exemple a Anglaterra, al llarg del segle XVII, es va imposar un règim parlamentari en el qual les classes mitjanes van aconseguir participar en el poder polític.

Els reis anglesos van intentar instaurar l’absolutisme, però el Parlament va promoure dues revolucions en defensa dels seus drets. La primera Revolució anglesa va acabar amb l’execució del monarca Carles I el 1649. Una segona Revolució comportaria la destitució i l’exili del rei Jaume II, el 1688. Un any després de la Revolució, el nou rei, Guillem II, va haver de firmar una Declaració de Drets (Bill of Rights) que supeditava el poder del rei al Parlament i introduïa la divisió de poders en el sistema polític anglès.

Extractes de la Declaració de Drets (Bill of Rights) aprovada pel Parlament anglès el 1689:

En aquestes circumstàncies, els anomenats Lords i els Comuns, avui units en virtut de les seves cartes i eleccions, constitueixen la representació plena i lliure de la Nació [...] i per això decideixen:

1r. Que el pretès poder de l’autoritat reial de suspendre les lleis o executar-les sense el consentiment del Parlament és il•legal.

2n. Que el pretès poder de l’autoritat reial de concedir les lleis i d’executar-les, poder que ha estat usurpat i exercit en el passat, és il•legal.

4t. Que qualsevol petició de diners per part de la Corona o perquè aquesta en faci ús, sota pretext de prerrogativa, sense el consentiment del Parlament, per un temps més llarg o d’una manera que no sigui consentida pel Parlament és il•legal.

5è. Que és un dret dels individus presentar peticions al rei i que tot empresonament causat per aquestes peticions és il•legal.

6è. Que les eleccions dels membres del Parlament han de ser lliures.

9è. Que ni la llibertat de paraula, ni la dels debats o processos en el si del Parlament no pot ser coartada o discutida en cap Cort ni en cap altre lloc [...].

10è. Que per remeiar qualsevol problema, i corregir, enfortir i mantenir les lleis cal reunir freqüentment el Parlament.

El concepte de “poble” a la França del segle XVIII

La societat francesa (i europea) de l’Antic Règim pot ser definida com aristocratitzant, perquè els valors de l’estament noble eren els dominants i perquè la divisió social es basava en el privilegi jurídic.

La societat es dividia en tres estaments, o grups socials, amb una escassa mobilitat entre ells: la noblesa, el clergat i el Tercer Estat o poble. Els dos primers gaudien de grans privilegis, mentre que el poble s’ocupava de les activitats productives i només disposava dels seus recursos per sobreviure.

Els privilegiats, però, eren una minoria. Així, a la França de finals del segle XVIII hi havia 350.000 nobles i 120.000 eclesiàstics, només el 2% de la població total.

Tot i això, el concepte “poble” cada cop va veure’s més reduït en la consideració social ja que un dels objectius de la burgesia benestant del Tercer Estat durant l’Antic Règim va ser el seu ennobliment com a resultat de la seva iniciativa econòmica i cultural.

Extracte de la veu “poble” segons Jaucourt a l’Enciclopèdia raonada (1752):

Abans, a França, el poble era considerat la part més útil, la més preciosa i la més respectable de la nació. Aleshores es creia que el poble podia ocupar un lloc en els Estats Generals i en els Parlaments del regne [...].

Les idees han canviat i ara fins i tot la classe d’homes que ha de formar el poble es redueix cada dia més. Abans l’estat general de la nació era el poble, simplement oposat a la gran aristocràcia i els nobles. Incloïa els pagesos, els obrers, els artesans, els negociants, els financers, la gent de lletres i la gent de lleis. Però ara es considera que aquest cos de la nació és redueix als obrers i als pagesos.

La gent de lleis ha sortit de la classe del poble ennoblint-se sense l’ajuda de l’espasa i la gent de lletres ha considerat el poble com profà. No seria honest anomenar poble els qui cultiven les belles arts o els qui encasten un diamant a la perfecció o arreglen una peça de moda superbament; aquestes mans no s’assemblen gens a les del poble.

Tampoc no barregem els negociants amb el poble; des que la noblesa es pot enriquir amb el comerç, els financers han arribat tan amunt que es relacionen amb els aristòcrates del regne i s’hi ha barrejat i confós, aliats amb els nobles, als quals concedeixen pensions, mantenen i treuen de la misèria.

Voltaire i l’actitud de la noblesa de l’Antic Règim davant del treball

La societat de l’Antic Règim estava basada en la desigualtat d’origen, perquè el naixement determinava la pertinença a la noblesa i al Tercer Estat, i era molt difícil canviar de posició social. Aquesta divisió social, rígida i desigual, va generar l’oposició de certs grups, els quals van adoptar les idees reformistes i revolucionàries, que van esclatar a França el 1789.

Així ens descriu el filòsof il·lustrat Voltaire a les seves Cartes filosòfiques (1734) l’actitud de la noblesa francesa del segle XVIII davant del comerç en oposició amb la societat anglesa del mateix període:

El comerç, que ha enriquit els ciutadans d’Anglaterra, ha contribuït a fer-los lliures, i al seu torn aquesta llibertat ha estès el comerç. Així s’ha format la grandesa de l’Estat. És el comerç el que ha establert a poc a poc les forces navals per les quals els anglesos són els propietaris dels mars [...].

Tot això confereix un orgull just a un mercader anglès i fa que s’atreveixi a comparar-se, no sense certa raó, a un ciutadà romà. Tampoc el germà petit d’un lord del regne no menysprea el negoci. Milord Townshend, ministre d’Estat, té un germà que s’acontenta amb ser comerciant a la ciutat [...].

A França [...] el comerciant sent a parlar tant sovint amb menyspreu de la seva professió que és prou beneit d’avergonyir-se’n. No sé, no obstant això, qui és més útil a l’Estat: un senyor ben empolvorat que sap exactament a quina hora es lleva el rei, a quina hora se’n va a dormir, i que es dóna aires de grandesa fent el paper d’esclau a l’antecambra d’un ministre o un negociant que enriqueix el país, dóna ordres des del seu despatx a les ciutats de Surat o el Caire i contribueix al benestar del món?