Polític italià, naturalitzat francès.

Buonarroti va estudiar dret a la seva Pisa natal i a Florència, on va freqüentar les societats secretes. Entusiasta de la Revolució francesa, va haver d’exiliar-se a Còrsega per passar després a París, on es naturalitzaria francès i se li encarregaria de realitzar diverses missions oficials a Còrsega, Lió i a l’exèrcit d’Itàlia.

D’aquesta manera, Buonarroti intervindria molt activament en les etapes successives de la Revolució francesa, primer en el Club dels Jacobins i després com a representant de la Convenció.

Després de la caiguda de Robespierre el 9 de Termidor va ser detingut i a la presó coneixeria Babeuf. Al costat de Babeuf, seria el teòric de la Conspiració dels Iguals i posteriorment n’esdevindria el cronista (Histoire de la Conspiration de l’Égalité, 1828). Fracassada la conspiració, seria detingut, condemnat i deportat.

Amnistiat per Napoleó, tot i no ser partidari del règim instaurat per aquest, Buonarroti aprofitaria la seva llibertat per a conspirar novament contra el règim de Bonaparte, fet que li comportaria l’exili a Suïssa.

Posteriorment, s’uniria als carbonaris i participaria en l’agitació nacionalista i liberal italiana, fet que li comportaria ser expulsat novament del país.

Exiliat a Brussel·les, entraria en contacte amb els cercles intel·lectuals on començaven a avançar les primeres idees socialistes.

Aprofitant la relativa llibertat que va comportar la instauració de la Monarquia de Juliol, des de 1830 tornaria a París, on viuria fins a la seva mort el 1837.

El 1792, Babeuf va ser escollit pel Consell General del Departament del Somme, arribant a ser administrador de districte a Montdidier. La seva fama arribaria, però, després del cop de Termidor, quan s’instal·laria a París.

Aleshores, va fundar, el diari Le Tribun du Peuple, portaveu del seu ideari precomunista igualitari, des d’on va arribar a combatre la política de Robespierre per conservadora. Teoritzà sobre la necessitat de suprimir la propietat individual i de col·lectivitzar la terra.

Va fundar el Club dels Iguals (Club des Égaux), tancat pel Directori el 1795. Al començament del 1796, juntament amb Darthé i Buonarrotti, crearia una organització secreta per tal d’enderrocar el règim del Directori. A més dels seus adeptes, en aquesta hi participaren antics jacobins i terroristes, i va arribar a tenir ramificacions dins de la policia i l’exèrcit.

L’anomenada “Conspiració dels Iguals” fou denunciada al maig del mateix any per Grisel i els seus líders Carnot, i Babeuf i d’altres conjurats foren detinguts. Els partidaris del babovisme intentarien encara un nou aixecament de les tropes a Grenelle que també fracassaria. L’any següent, Babeuf va ser condemnat a mort i executat a Vendôme, Orleans, el 27 de maig de 1797.

Polític francès, vescomte de Barras.

Aristòcrata sumat a les fileres revolucionàries, va ser diputat per la Convenció.

Va ser un dels promotors, juntament amb Tallien i Fouché, dels fets del 9 de Termidor contra Robespierre i els jacobins i va dirigir personalment la detenció de Robespierre.

Després de la reacció termidoriana va convertir-se en president de la Convenció i comandant en cap de l’exèrcit a l’interior, reprimint durament la insurrecció reialista contra el govern de la Convenció.

Elegit membre del Directori, esdevindria, a partir del 18 de Fructidor (4 de setembre de 1797), el veritable cap executiu del país. Va organitzar el cop d’Estat de Fructidor contra els consells reialistes, va recolzar la promoció de Napoleó Bonaparte i va intervenir en l’enllaç matrimonial d’aquest amb Josefina de Beauharnais. La seva vida poc discreta i plegada d’escàndols donaria lloc a tota una sèrie d’intrigues.

Després de consentir passivament el cop de 18 de Brumari (1799), que donaria lloc a la instauració del Consolat, va ser destituït dels seus càrrecs i va retirar-se a la vida privada, però no cessaria de conspirar contra els règims bonapartista i imperial, malgrat l’ajut que havia prestat a Napoleó Bonaparte al començament de la seva carrera; en conseqüència viuria molts anys exiliat (a Bèlgica i Roma) o internat.

Membre influent del Club dels Cordeliers, va combatre els girondins amb força. Posteriorment, a la Convenció, Hébert va convertir-se en el dirigent de l’ala més revolucionària dels montagnards, coneguda com a hebertistes, controlant la Comuna de París (a través de Chaumette, el procurador), el club dels Cordeliers, la major part de les societats populars i el Ministeri de la Guerra (mitjançant Bouchotte i De Vincent). A més, des de setembre de 1793, va comptar amb dos col·laboradors al Comitè de Salut Pública –Collot d’Herbois i Billaud-Varenne–.

Tant ell com els seus seguidors eren partidaris de l’establiment d’una tasa i del repartiment de productes alimentaris, la socialització del comerç i la política del Terror, predicant la lluita dels pobres contra els rics.

Finalment, Hébert va ser executat, condemnat pel Tribunal Revolucionari, juntament amb alguns dels seus partidaris, perquè organitzà una insurrecció contra Robespierre, a qui consideraven moderat, el març de 1794.

Polític francès.

Actor i autor de comèdies, Collot d’Herbois adquiria una relativa notorietat durant la Revolució francesa quan, el 1791, va publicar l’obra L’Almanach du Père Gérard, que defensava la monarquia constitucional.

Tot i això, Collot d’Herbois va ser un dels responsables de la jornada del 10 d’agost i dels assassinats del setembre del 1792.

Diputat de la Convenció i membre del Comitè de Salut Pública des de setembre de 1793, juntament amb Billaud-Varenne seria l’encarregat de la política interior. Va reprimir, juntament amb Fouché, amb una gran duresa la insurrecció reialista de Lió.

Com a president de la Convenció, s’oposaria a Robespierre durant el cop del 9 de Termidor, però també acabaria sent acusat i l’abril de 1795 seria deportat a Guaiana francesa on moriria el 1796.

La seva actuació va resultar sovint contradictòria i fou acusat en diverses ocasions de vendre’s a la Cort. Així, si bé reaccionà furiosament quan el rei fugí a Varennes, s’escapolí immediatament cap a la Gran Bretanya just abans de l’escopeteig sagnant del Camp de Mart de 17 de juliol de 1791, potser perquè preconitzava una solució orleanista, fallida.

Retornat a París, col·laborà en la preparació del moviment d’agost del 1792; però, en plena efervescència, se n’anà a Arcis. Després del 10 d’agost, fou nomenat ministre de justícia i, de fet, governaria la França revolucionària: alhora que aconseguia la mobilització de la nació, intentava negociacions de pau, permetia les matances de setembre i utilitzava per a finalitats mai no explicades els diners de l’Estat.

Fou elegit membre de la Convenció (setembre) i, després de dimitir (octubre), es convertí, amb Marat i Robespierre, en un dels triumvirs de la Muntanya: el més moderat i contradictori, tant pel que fa a la guerra com en la seva actitud envers els girondins, i també en el procés contra Lluís XVI.

En ésser format el Comitè de Salvació Pública (abril del 1793), el dirigí: en la revolta antigirondina de maig-juny on intentà de contemporitzar, cosa que també féu amb el consegüent aixecament federalista; tampoc no aconseguí la pau, ni mitjançant pactes ni mitjançant batalles.

Finalment, fou destituït en el mes de juliol. Aleshores va propugnar que el Comitè es convertís en el Govern Revolucionari i la instauració del Terror (agost), però quan li proposaren de tornar a formar-ne part, s’hi negà i s’instal·là novament a Arcis. En tornar a París, contràriament, va adoptar una actitud antiterrorista contra els hebertistes i contra el mateix Robespierre, encapçalant el grup dels anomenats “indulgents”; i encara va insistir en la possibilitat d’una pau negociada, quan el govern era totalment compromès en una guerra revolucionària.

Això, i el fet que els seus amics, com Camile Desmoulins, fossin barrejats en l’anomenada “conspiració de l’estranger” i en els negocis bruts de la Companyia de les Índies, provocà la seva detenció, el seu judici i la seva mort, el 5 d’abril de 1794. La seva actuació suposa per alguns autors l’encarnació del patriotisme revolucionari, mentre que d’altres el consideren simplement un oportunista de la política pels seus moviments profundament contradictoris.

Polític revolucionari alvernès.

Des de juliol de 1793, quan era diputat de la muntanya, va formar part, junt amb Robespierre i Saint-Just, del triumvirat que configurava el Comitè de Salvació Pública.

Pel maig del 1794 va propugnar la idea fallida d’erigir Catalunya en una república independent amb l’objectiu de garantir la seguretat meridional de la França revolucionària.

Entre les seves actuacions destacades cal remarcar que va dirigir el setge de Lió i que va fer votar per la Convenció la llei de 10 de juny de 1794 que suprimia totes les garanties habituals per part de la policia i donava pas a les mesures d’excepció que conduirien  al Gran Terror.

Acusat de col·laborar en l’organització del Gran Terror, va ser arrestat junt amb Robespierre i els altres jacobins i guillotinat el 9 de Termidor.

Polític i militar francès, anomenat el Gran Carnot.

Vuitè dels divuit fills d’un notari, Carnot va seguir la carrera militar en el cos d’enginyers i va ingressar a l’Acadèmia Reial d’Arras. Des de la seva posició, va recolzar la Revolució ja en els seus inicis.

El 1791, essent capità d’enginyers, va ser elegit diputat per a l’Assemblea Legislativa (membre del Comitè d’Instrucció Pública) i després per a la Convenció.

El 1793 va ser nomenat membre del Comitè de Salvació Pública, on va ocupar-se dels afers militars i va contribuir a posar en peu de guerra catorze exèrcits que salvarien la Revolució de les coalicions de les potències europees salvant la traïció de Dumoriez, entre els quals es compta l’exèrcit dit del Midi, que envairia Catalunya a la coneguda com a Guerra Gran.

Si bé inicialment va recolzar la política del Comitè de Salvació Pública, aviat començaria a allunyar-se de les posicions de Robespierre i Saint-Just fins a participar activament en el Cop d’Estat de Termidor.

Durant el Directori, del qual va ser elegit membre (1795), va oposar-se a Barras i Tallien, i va haver d’exiliar-se després del cop de Fructidor (1797).

Contrari al creixent poder personal de Napoleó durant l’Imperi –tot i que inicialment, però, havia estat ministre de la guerra el 1800–, el 1814, davant la imminent invasió de França, va recular i va posar-se novament al servei de Napoleó, esdevenint el defensor d’Anvers. Més tard, durant els Cent Dies, va ocupar el càrrec de ministre de l’Interior.

A la proclamació de la Restauració borbònica va haver d’exiliar-se a Varsòvia i, finalment, a Magdeburg, on moriria el 1823.

Duc de Brunsvick i militar prussià (1780-1806).

Nebot del rei Frederic II de Prússia. Va servir com a general al servei de Prússia. Es distingiria en la Guerra dels 7 Anys, a la successió de Baviera (1778) i a la intervenció militar prussiana a les Províncies Unides (1787). 

Considerat com un dels millors generals europeus de l’època, va ser comandant en cap dels exèrcits austro-prussians que envairien França durant la Revolució francesa (1792-1794). Quan avançava cap a París, després d’haver pres Longwy i Verdum, va publicar un manifest d’ultimàtum als revolucionaris parisencs, conegut com a Manifest de Brunswick.

La proclama va ser signada a Coblença el 25 de juliol de 1792 pel duc de Brunsvick en nom de les potències coaligades. Aquest document, redactat en contra de l’opinió del representant de Lluís XVI i que amenaçava amb l’entrada dels exèrcits austro-prussians a París, seria, contràriament al seu objectiu, el detonant de l’esclat del moviment popular parisenc que conduiria a la caiguda de la monarquia.

Va envair la Xampanya, però va entrar en negociacions amb Danton quan va veure delmat el seu exèrcit per la disenteria i es retiraria després de la derrota de Valmy (20 de setembre de 1792).

El 1793, recuperaria Magúncia a les tropes franceses, però derrotat pel general Hoche a Geisberg i enfrontat al general austríac Wumser acabaria dimitint del seu càrrec.

El 1806 va ser vençut per les forces napoleòniques a Jena i moriria a causa d’una ferida rebuda a la batalla d’Auerstedt.