Visita al Centre d’Art Georges Pompidou

Posted: 16/11/2009 in Ciències Socials en Xarxa
Etiquetes: , ,

El centre Pompidou o centre Beaubourg és el nom que habitualment fem servir per a referir-nos al Centre Nacional d’Art i Cultura Georges Pompidou, localitzat entre els barris de Les Halles i el Marais, relativament proper a l’Ajuntament. L’edifici erigit pels arquitectes Rogers, Piano i Franchini va ser una iniciativa del president de la República Georges Pompidou (1969-1974) i va revolucionar totalment el centre de la ciutat. El complex s’ha convertit en un dels emblemes del París actual.

Fichier:Centre Georges-Pompidou vu du Montmartre.jpg

El carrer Saint Martin, que passa davant de l’entrada principal del museu, és una de les més antigues de París, amb més de vint segles d’existència. Aquesta zona de la ciutat va atreure a l’edat mitjana a nombrosos banquers i comerciants que van instal·lar-se allí configurant el Beau Bourg, un barri selecte de comerciants en expansió constant. Amb el pas del temps, en el segle XIX aquesta zona es convertiria en un barri de gent humil i insalubre, fet que va comportar la seva remodelació en els inicis del segle XX.

El president Pompidou, amant de les arts, va ser l’impulsor de la idea de crear a la Beaubourg un espai que permetria reunir les obres d’art contemporani. Per molt que existeixin detractors de la seva arquitectura contemporània i colorista, el Centre Pompidou s’ha convertit en un dels llocs més visitats de la ciutat. Autèntic temple de l’art, aquest edifici va ser construït en vidre (166 metres de llarg, 60 metres d’ample i 42 metres d’alçada) sobre una estructura d’acer blanca. El seu aspecte és realment insòlit, en especial pels elements que sustenten la construcció exterior.

Archivo:Centro pompidou renzo piano paris.png

Aquest estil resultava molt innovador i gairebé trencador per al gust dels anys setanta per la seva estructura quadrada, industrialista, i amb elements funcionals a la vista de tothom des de l’exterior (escales, conductes de ventilació, i d´altres). Les conduccions d’aigua, aire o electricitat van ser pintades d’uns colors força atrevits deixant un interior pràcticament nu. La façana oest de l’edifici, sobre la Rue Saint Martin, es veu travessada per una gran escala mecànica transparent que permet l’accés als diferents nivells del museu i proporciona, a la vegada, una espectacular vista de la ciutat a mida que es va pujant. Darrera de l’escala hi ha una sèrie de passadissos que permeten la circulació per la façana com si fos un balcó amb vistes a la plaça Igor Stravinsky.

Els cinc pisos estan sustentats en bigues d’acer que configuren una carcassa exterior de 84 suports d’acer. Cada una de les bigues suporta un pes de 73 tones. Pompidou va morir abans de la seva inauguració, que va produir-se el 1977 durant el mandat de Valerie Giscard d’Estaing. Rehabilitat entre 1997 i desembre de 1999, va tornar a obrir les seves portes al públic el gener de 2000.

El Centre és la seu del Museé National d’Art Moderne (tercer i quart pis), una biblioteca colossal (més de tres pisos i 2.000 exemplars), un cinema i el centre d’investigació musical IRCAM. La biblioteca de l’edifici –al contrari que la Biblioteca Nacional de França, que està reservada als investigadors– es troba oberta al públic.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s