Nascut a Arcis-sur-Aube, el 26 d’octubre de 1759, Georges Jacques Danton era fill d’un procurador de la localitat. Advocat i procurador del Consell del rei del 1785 al 1791; des del 1789 s’arrengleraria entre els revolucionaris exercint de membre de la guàrdia nacional, membre fundador del club dels Cordeliers, membre del departament i de la Comuna de París (1791).
La seva actuació va resultar sovint contradictòria i fou acusat en diverses ocasions de vendre’s a la Cort. Així, si bé reaccionà furiosament quan el rei fugí a Varennes, s’escapolí immediatament cap a la Gran Bretanya just abans de l’escopeteig sagnant del Camp de Mart de 17 de juliol de 1791, potser perquè preconitzava una solució orleanista, fallida.
Retornat a París, col·laborà en la preparació del moviment d’agost del 1792; però, en plena efervescència, se n’anà a Arcis. Després del 10 d’agost, fou nomenat ministre de justícia i, de fet, governaria la França revolucionària: alhora que aconseguia la mobilització de la nació, intentava negociacions de pau, permetia les matances de setembre i utilitzava per a finalitats mai no explicades els diners de l’Estat.
Fou elegit membre de la Convenció (setembre) i, després de dimitir (octubre), es convertí, amb Marat i Robespierre, en un dels triumvirs de la Muntanya: el més moderat i contradictori, tant pel que fa a la guerra com en la seva actitud envers els girondins, i també en el procés contra Lluís XVI.
En ésser format el Comitè de Salvació Pública (abril del 1793), el dirigí: en la revolta antigirondina de maig-juny on intentà de contemporitzar, cosa que també féu amb el consegüent aixecament federalista; tampoc no aconseguí la pau, ni mitjançant pactes ni mitjançant batalles.
Finalment, fou destituït en el mes de juliol. Aleshores va propugnar que el Comitè es convertís en el Govern Revolucionari i la instauració del Terror (agost), però quan li proposaren de tornar a formar-ne part, s’hi negà i s’instal·là novament a Arcis. En tornar a París, contràriament, va adoptar una actitud antiterrorista contra els hebertistes i contra el mateix Robespierre, encapçalant el grup dels anomenats “indulgents”; i encara va insistir en la possibilitat d’una pau negociada, quan el govern era totalment compromès en una guerra revolucionària.
Això, i el fet que els seus amics, com Camile Desmoulins, fossin barrejats en l’anomenada “conspiració de l’estranger” i en els negocis bruts de la Companyia de les Índies, provocà la seva detenció, el seu judici i la seva mort, el 5 d’abril de 1794. La seva actuació suposa per alguns autors l’encarnació del patriotisme revolucionari, mentre que d’altres el consideren simplement un oportunista de la política pels seus moviments profundament contradictoris.
