Nascut a Arcis-sur-Aube, el 26 d’octubre de 1759, Georges Jacques Danton era fill d’un procurador de la localitat. Advocat i procurador del Consell del rei del 1785 al 1791; des del 1789 s’arrengleraria entre els revolucionaris exercint de membre de la guàrdia nacional, membre fundador del club dels Cordeliers, membre del departament i de la Comuna de París (1791).

La seva actuació va resultar sovint contradictòria i fou acusat en diverses ocasions de vendre’s a la Cort. Així, si bé reaccionà furiosament quan el rei fugí a Varennes, s’escapolí immediatament cap a la Gran Bretanya just abans de l’escopeteig sagnant del Camp de Mart de 17 de juliol de 1791, potser perquè preconitzava una solució orleanista, fallida.

danton.jpg

Retornat a París, col·laborà en la preparació del moviment d’agost del 1792; però, en plena efervescència, se n’anà a Arcis. Després del 10 d’agost, fou nomenat ministre de justícia i, de fet, governaria la França revolucionària: alhora que aconseguia la mobilització de la nació, intentava negociacions de pau, permetia les matances de setembre i utilitzava per a finalitats mai no explicades els diners de l’Estat.

Fou elegit membre de la Convenció (setembre) i, després de dimitir (octubre), es convertí, amb Marat i Robespierre, en un dels triumvirs de la Muntanya: el més moderat i contradictori, tant pel que fa a la guerra com en la seva actitud envers els girondins, i també en el procés contra Lluís XVI.

En ésser format el Comitè de Salvació Pública (abril del 1793), el dirigí: en la revolta antigirondina de maig-juny on intentà de contemporitzar, cosa que també féu amb el consegüent aixecament federalista; tampoc no aconseguí la pau, ni mitjançant pactes ni mitjançant batalles.

Georges Danton.jpg

Finalment, fou destituït en el mes de juliol. Aleshores va propugnar que el Comitè es convertís en el Govern Revolucionari i la instauració del Terror (agost), però quan li proposaren de tornar a formar-ne part, s’hi negà i s’instal·là novament a Arcis. En tornar a París, contràriament, va adoptar una actitud antiterrorista contra els hebertistes i contra el mateix Robespierre, encapçalant el grup dels anomenats “indulgents”; i encara va insistir en la possibilitat d’una pau negociada, quan el govern era totalment compromès en una guerra revolucionària.

Això, i el fet que els seus amics, com Camile Desmoulins, fossin barrejats en l’anomenada “conspiració de l’estranger” i en els negocis bruts de la Companyia de les Índies, provocà la seva detenció, el seu judici i la seva mort, el 5 d’abril de 1794. La seva actuació suposa per alguns autors l’encarnació del patriotisme revolucionari, mentre que d’altres el consideren simplement un oportunista de la política pels seus moviments profundament contradictoris.

Anuncis

Orcet, Auvèrnia, 1755 – París, 1794.

Polític revolucionari alvernès.

Georges Couthon.jpg

Des de juliol de 1793, quan era diputat de la muntanya, va formar part, junt amb Robespierre i Saint-Just, del triumvirat que configurava el Comitè de Salvació Pública.

Pel maig del 1794 va propugnar la idea fallida d’erigir Catalunya en una república independent amb l’objectiu de garantir la seguretat meridional de la França revolucionària.

Entre les seves actuacions destacades cal remarcar que va dirigir el setge de Lió i que va fer votar per la Convenció la llei de 10 de juny de 1794 que suprimia totes les garanties habituals per part de la policia i donava pas a les mesures d’excepció que conduirien  al Gran Terror.

Acusat de col·laborar en l’organització del Gran Terror, va ser arrestat junt amb Robespierre i els altres jacobins i guillotinat el 9 de Termidor.

Nolay, Borgonya, 1753 – Magdeburg, 1823.

Polític i militar francès, anomenat el Gran Carnot.

Lazare carnot.jpg

Vuitè dels divuit fills d’un notari, Carnot va seguir la carrera militar en el cos d’enginyers i va ingressar a l’Acadèmia Reial d’Arras. Des de la seva posició, va recolzar la Revolució ja en els seus inicis.

El 1791, essent capità d’enginyers, va ser elegit diputat per a l’Assemblea Legislativa (membre del Comitè d’Instrucció Pública) i després per a la Convenció.

El 1793 va ser nomenat membre del Comitè de Salvació Pública, on va ocupar-se dels afers militars i va contribuir a posar en peu de guerra catorze exèrcits que salvarien la Revolució de les coalicions de les potències europees salvant la traïció de Dumoriez, entre els quals es compta l’exèrcit dit del Midi, que envairia Catalunya a la coneguda com a Guerra Gran.

Si bé inicialment va recolzar la política del Comitè de Salvació Pública, aviat començaria a allunyar-se de les posicions de Robespierre i Saint-Just fins a participar activament en el Cop d’Estat de Termidor.

Durant el Directori, del qual va ser elegit membre (1795), va oposar-se a Barras i Tallien, i va haver d’exiliar-se després del cop de Fructidor (1797).

Contrari al creixent poder personal de Napoleó durant l’Imperi –tot i que inicialment, però, havia estat ministre de la guerra el 1800–, el 1814, davant la imminent invasió de França, va recular i va posar-se novament al servei de Napoleó, esdevenint el defensor d’Anvers. Més tard, durant els Cent Dies, va ocupar el càrrec de ministre de l’Interior.

A la proclamació de la Restauració borbònica va haver d’exiliar-se a Varsòvia i, finalment, a Magdeburg, on moriria el 1823.

Wolfenbüttel, 9 d’octubre de 1735 – Ottensen, 10 de novembre de 1806.

Duc de Brunsvick i militar prussià (1780-1806).

Archivo:Charles Guillaume Ferdinand-duc de Brunswick ag1.jpg

 

Nebot del rei Frederic II de Prússia. Va servir com a general al servei de Prússia. Es distingiria en la Guerra dels 7 Anys, a la successió de Baviera (1778) i a la intervenció militar prussiana a les Províncies Unides (1787). 

Considerat com un dels millors generals europeus de l’època, va ser comandant en cap dels exèrcits austro-prussians que envairien França durant la Revolució francesa (1792-1794). Quan avançava cap a París, després d’haver pres Longwy i Verdum, va publicar un manifest d’ultimàtum als revolucionaris parisencs, conegut com a Manifest de Brunswick.

La proclama va ser signada a Coblença el 25 de juliol de 1792 pel duc de Brunsvick en nom de les potències coaligades. Aquest document, redactat en contra de l’opinió del representant de Lluís XVI i que amenaçava amb l’entrada dels exèrcits austro-prussians a París, seria, contràriament al seu objectiu, el detonant de l’esclat del moviment popular parisenc que conduiria a la caiguda de la monarquia.

Manifeste de Brunswick caricature 1792.jpg

Va envair la Xampanya, però va entrar en negociacions amb Danton quan va veure delmat el seu exèrcit per la disenteria i es retiraria després de la derrota de Valmy (20 de setembre de 1792).

El 1793, recuperaria Magúncia a les tropes franceses, però derrotat pel general Hoche a Geisberg i enfrontat al general austríac Wumser acabaria dimitint del seu càrrec.

El 1806 va ser vençut per les forces napoleòniques a Jena i moriria a causa d’una ferida rebuda a la batalla d’Auerstedt.

Cambrai, 1739 – Turville Park, Buckinghamshire, 1829.

Nom amb què és conegut Charles Françoise du Périer, militar i polític francès.

dumouriez

 

Va actuar en la diplomàcia secreta dels reis Lluís XV i Lluís XVI, sempre amb una acusada tendència anti-austríaca.

Des del 1789, va ser oficial de la Guàrdia Nacional. Lligat a personatges com Mirabeau, La Fayette i el duc d’Orleans, va afiliar-se al club dels Jacobins el 1790.

El 1792 va ser nomenat Ministre d’Afers Estrangers i va planejar la guerra contra Àustria d’acord amb el monarca Lluís XVI, però es produiria la traïció dels militars: quan els girondins van reaccionar amb mesures radicals, el rei els va destituir.

Dumouriez dimitiria del seu càrrec i es convertiria en un dels caps de l’exèrcit del nord. Amb les victòries de Valmy (rebutjant l’ofensiva de les tropes prussianes) i de Jemmapes (derrotant els austríacs) obtindria la conquesta dels Països Baixos austríacs, on va portar a terme una sèrie de mesures revolucionàries, alhora que intentava aconseguir la seva independència sota el seu comandament; finalment, Bèlgica va ser annexada a França.

En paral·lel, va iniciar la conquesta de les Províncies Unides (1793), seguint la política de les “fronteres naturals”, però, va ser vençut a Neerwinden.

Aleshores, rellevat del seu càrrec, es produiria la traïció: Dumouriez es posaria en contacte amb el general austríac per tal d’assolir l’aturada de les hostilitats en canvi d’anar amb les seves tropes cap a París i restablir la monarquia; va lliurar als austríacs els comissaris i el ministre de la guerra Beurnonville —arribats per suplir-lo en el comandament—, però les seves tropes no el seguirien en la traïció i s’hauria de passar a l’enemic amb el duc de Chartres, futur Lluís XVIII.

Els seus posteriors i repetits intents de dirigir grups monàrquics des de l’estranger van resultar sempre un fracàs i, mancat de la confiança dels Borbons, no tornaria mai més a França després de la Restauració de 1814.

Chartres, 3 de gener de 1753 – Saint-Emilion, 18 de juny de 1794.

Advocat i polític revolucionari francès.

Jérôme Pétion de Villeneuve.jpg

Advocat, obert a les idees reformistes, va ser elegit diputat als Estats Generals pel Tercer Estat (1789) i, juntament amb Robespierre, lluitaria des del Club dels Jacobins per l’alliberament de les classes baixes i per altres reformes democràtiques. Va ser membre de la Societat d’Amics dels Negres.

Dissolta l’Assemblea Nacional, va ser elegit batlle de París (1791) i primer president de la Convenció Nacional (1792). Com a alcalde de París, va ser permissiu amb la manifestació de 20 de juny de 1792.

Unit amb els girondins i membre del primer Comitè de Salut Pública, va atacar Robespierre i va ser proscrit acusat de complicitat amb Dumouriez (2 de juny de 1793).

A l’exili, amb Buzot i Barbaroux, va intentar de revoltar la Normandia, però, després del fracàs de Vernon, va haver de fugir a Bordeus, on, vençut, se suïcidaria el 1794.

París, 1752 – París, 1809.

Polític i militar francès.

Va participar en la presa de la Bastilla (14 de juliol de 1789)i va comprometre la seva posició en la manifestació del Camp-de-Mart (17 de juliol de 1791), motiu pel qual va haver de mantenir-se amagat una temporada.

Novament a la vida pública, Santerre va ser el principal organitzador i dirigent de l’assalt a les Tulleries (20 de juny de 1792) i va aconseguir que els patriotes fossin rebuts per la reina Maria Antonieta i el delfí, al qual protegiria de la violència desencadenada.

Nomenat comandant de la Guàrdia Nacional de París per la Comuna (agost de 1792) i, més tard, general, va ser l’encarregat de la protecció de la família reial a l’Assemblea i posteriorment en la reclusió reial al Temple.

Acompanyaria al rei Lluís XVI tant en el procés penal com en el dia de la seva execució.