Carles Guillem Ferran de Brunswick i el Manifest de Brunswick

Wolfenbüttel, 9 d’octubre de 1735 – Ottensen, 10 de novembre de 1806.

Duc de Brunsvick i militar prussià (1780-1806).

 

Nebot del rei Frederic II de Prússia. Va servir com a general al servei de Prússia. Es distingiria en la Guerra dels 7 Anys, a la successió de Baviera (1778) i a la intervenció militar prussiana a les Províncies Unides (1787). 

Considerat com un dels millors generals europeus de l’època, va ser comandant en cap dels exèrcits austro-prussians que envairien França durant la Revolució francesa (1792-1794). Quan avançava cap a París, després d’haver pres Longwy i Verdum, va publicar un manifest d’ultimàtum als revolucionaris parisencs, conegut com a Manifest de Brunswick.

La proclama va ser signada a Coblença el 25 de juliol de 1792 pel duc de Brunsvick en nom de les potències coaligades. Aquest document, redactat en contra de l’opinió del representant de Lluís XVI i que amenaçava amb l’entrada dels exèrcits austro-prussians a París, seria, contràriament al seu objectiu, el detonant de l’esclat del moviment popular parisenc que conduiria a la caiguda de la monarquia.

Va envair la Xampanya, però va entrar en negociacions amb Danton quan va veure delmat el seu exèrcit per la disenteria i es retiraria després de la derrota de Valmy (20 de setembre de 1792).

El 1793, recuperaria Magúncia a les tropes franceses, però derrotat pel general Hoche a Geisberg i enfrontat al general austríac Wumser acabaria dimitint del seu càrrec.

El 1806 va ser vençut per les forces napoleòniques a Jena i moriria a causa d’una ferida rebuda a la batalla d’Auerstedt.

Charles François Dumouriez, el traïdor

Cambrai, 1739 – Turville Park, Buckinghamshire, 1829.

Nom amb què és conegut Charles Françoise du Périer, militar i polític francès.

 

Va actuar en la diplomàcia secreta dels reis Lluís XV i Lluís XVI, sempre amb una acusada tendència anti-austríaca.

Des del 1789, va ser oficial de la Guàrdia Nacional. Lligat a personatges com Mirabeau, La Fayette i el duc d’Orleans, va afiliar-se al club dels Jacobins el 1790.

El 1792 va ser nomenat Ministre d’Afers Estrangers i va planejar la guerra contra Àustria d’acord amb el monarca Lluís XVI, però es produiria la traïció dels militars: quan els girondins van reaccionar amb mesures radicals, el rei els va destituir.

Dumouriez dimitiria del seu càrrec i es convertiria en un dels caps de l’exèrcit del nord. Amb les victòries de Valmy (rebutjant l’ofensiva de les tropes prussianes) i de Jemmapes (derrotant els austríacs) obtindria la conquesta dels Països Baixos austríacs, on va portar a terme una sèrie de mesures revolucionàries, alhora que intentava aconseguir la seva independència sota el seu comandament; finalment, Bèlgica va ser annexada a França.

En paral·lel, va iniciar la conquesta de les Províncies Unides (1793), seguint la política de les “fronteres naturals”, però, va ser vençut a Neerwinden.

Aleshores, rellevat del seu càrrec, es produiria la traïció: Dumouriez es posaria en contacte amb el general austríac per tal d’assolir l’aturada de les hostilitats en canvi d’anar amb les seves tropes cap a París i restablir la monarquia; va lliurar als austríacs els comissaris i el ministre de la guerra Beurnonville —arribats per suplir-lo en el comandament—, però les seves tropes no el seguirien en la traïció i s’hauria de passar a l’enemic amb el duc de Chartres, futur Lluís XVIII.

Els seus posteriors i repetits intents de dirigir grups monàrquics des de l’estranger van resultar sempre un fracàs i, mancat de la confiança dels Borbons, no tornaria mai més a França després de la Restauració de 1814.

Jérôme Pétion de Villeneuve, l’alcalde girondí de París

Chartres, 3 de gener de 1753 – Saint-Emilion, 18 de juny de 1794.

Advocat i polític revolucionari francès.

Advocat, obert a les idees reformistes, va ser elegit diputat als Estats Generals pel Tercer Estat (1789) i, juntament amb Robespierre, lluitaria des del Club dels Jacobins per l’alliberament de les classes baixes i per altres reformes democràtiques. Va ser membre de la Societat d’Amics dels Negres.

Dissolta l’Assemblea Nacional, va ser elegit batlle de París (1791) i primer president de la Convenció Nacional (1792). Com a alcalde de París, va ser permissiu amb la manifestació de 20 de juny de 1792.

Unit amb els girondins i membre del primer Comitè de Salut Pública, va atacar Robespierre i va ser proscrit acusat de complicitat amb Dumouriez (2 de juny de 1793).

A l’exili, amb Buzot i Barbaroux, va intentar de revoltar la Normandia, però, després del fracàs de Vernon, va haver de fugir a Bordeus, on, vençut, se suïcidaria el 1794.

Antoine Joseph Santerre, el vigilant revolucionari de la família reial

París, 1752 – París, 1809.

Polític i militar francès.

Va participar en la presa de la Bastilla (14 de juliol de 1789)i va comprometre la seva posició en la manifestació del Camp-de-Mart (17 de juliol de 1791), motiu pel qual va haver de mantenir-se amagat una temporada.

Novament a la vida pública, Santerre va ser el principal organitzador i dirigent de l’assalt a les Tulleries (20 de juny de 1792) i va aconseguir que els patriotes fossin rebuts per la reina Maria Antonieta i el delfí, al qual protegiria de la violència desencadenada.

Nomenat comandant de la Guàrdia Nacional de París per la Comuna (agost de 1792) i, més tard, general, va ser l’encarregat de la protecció de la família reial a l’Assemblea i posteriorment en la reclusió reial al Temple.

Acompanyaria al rei Lluís XVI tant en el procés penal com en el dia de la seva execució.

Antoine-Pierre Barnave, còmplice de la monarquia

Grenoble, 1761 – París, 1793.

Polític, advocat i publicista francès.

Provinent d’una família protestant de Grenoble, en el transcurs de l’enfrontament entre el Parlament i el govern de 1788 publicaria un article posicionant-se en favor dels parlamentaris, fet que li donaria una certa popularitat.

Diputat pel Tercer Estat als Estats Generals (1788), n’esdevindria un dels millors oradors i portaveu de la burgesia liberal. Va arribar a ser president, destacant per la seva eloqüència i la defensa de la idea de llibertat. Aviat, però, deixaria de freqüentar el club dels jacobins i aniria moderant les seves posicions polítiques.

Després de la fugida frustrada de Lluís XVI i la família reial a Varennes, va establir contactes personals amb el monarca després de ser un dels encarregats designats per l’Assemblea per custodiar el monarca en el seu retorn a París (amb Pétion i Latour-Mauburg), i va aconsellar-li l’establiment d’una monarquia constitucional moderada.

Amb aquest fi va fer votar la inviolabilitat del rei i va iniciar una correspondència privada amb Maria Antonieta, unint-se a les posicions de Mirabeau. Descoberts, però, aquests contactes amb la monarquia, va ser detingut el 10 d’agost de 1792 i condemnat a mort pel Tribunal Revolucionari. Va ser guillotinat el 29 de novembre de 1793.

Visita a la Basílica del Sacre Coeur

En el cim del turó de Montmartre, a 129 metres per damunt del nivell del Sena, trobem l’Església del Sacre Coeur una autèntica joia de París, més pel seu emplaçament privilegiat que per la seva arquitectura, això sí. La seva situació privilegiada la converteix en un dels principals objectius dels visitants de la capital francesa. Des d’època medieval hi havia al turó un gran bisbat benedictí que va ser derruït durant la Revolució francesa –amb el conseqüent guillotinament dels religiosos–. D’aquella edificació només va subsistir l’Església de Saint Pierre de Montmartre, una de les més antigues de la ciutat. La fundació de l’actual temple es deu a un compromís dels catòlics parisencs que van prometre la construcció d’una església expiatòria nacional desprès del trauma i la crisi d’identitat que va suposar la derrota a la guerra contra Prússia el 1871.

Dissenyada per l’arquitecte Paul Abadie, seguint les instruccions de l’Assemblea Nacional de la Tercera República, la primera pedra va col·locar-se el 1875 i fins 1914 nova ser completada. La consagració eclesiàstica com a Església del Sagrat Cor de Jesús no arribaria fins el final de la Primera Guerra Mundial el 1919.

Inspirada en la catedral de Santa Sofia d’Estambul i en Sant Marc de Venècia, pel seu estil imitació del bizantí, l’església del Sacre Coeur, força espectacular, contrasta fortament amb l’estil de les altres esglésies de la ciutat. La basílica, totalment blanca en el seu exterior, consta d’un cos central en forma de creu, un quadrat amb una alta cúpula principal i quatre cúpules secundàries de Mida més petit. Les estàtues eqüestres de Sant Lluís i Joana d’Arc es troben a l’entrada no van ser instal·lades fins el 1927. L’interior del temple, ampli i de gran alçada (100 metres de longitud per 50 metres d’alçada), ofereix una impressió de claredat i permet apreciar la unitat del conjunt. L’impressionant mosaic de l’àbsida està dominat pel color.

Des de l’esplanada del temple del Sacre Coeur es pot gaudir d’una de les millors vistes de tota la ciutat que trobem en tot París. L’escala s’ha convertit en un punt de trobada del jovent parisenc que a les nits s’arriba allà per a fer el “botellón”. Paral·lelament a aquesta escalinata, trobem les vies d’un funicular força atrotinat que permet baixar des del Sacre Coeur fins a Montmartre.

Visita al Centre d’Art Georges Pompidou

El centre Pompidou o centre Beaubourg és el nom que habitualment fem servir per a referir-nos al Centre Nacional d’Art i Cultura Georges Pompidou, localitzat entre els barris de Les Halles i el Marais, relativament proper a l’Ajuntament. L’edifici erigit pels arquitectes Rogers, Piano i Franchini va ser una iniciativa del president de la República Georges Pompidou (1969-1974) i va revolucionar totalment el centre de la ciutat. El complex s’ha convertit en un dels emblemes del París actual.

El carrer Saint Martin, que passa davant de l’entrada principal del museu, és una de les més antigues de París, amb més de vint segles d’existència. Aquesta zona de la ciutat va atreure a l’edat mitjana a nombrosos banquers i comerciants que van instal·lar-se allí configurant el Beau Bourg, un barri selecte de comerciants en expansió constant. Amb el pas del temps, en el segle XIX aquesta zona es convertiria en un barri de gent humil i insalubre, fet que va comportar la seva remodelació en els inicis del segle XX.

El president Pompidou, amant de les arts, va ser l’impulsor de la idea de crear a la Beaubourg un espai que permetria reunir les obres d’art contemporani. Per molt que existeixin detractors de la seva arquitectura contemporània i colorista, el Centre Pompidou s’ha convertit en un dels llocs més visitats de la ciutat. Autèntic temple de l’art, aquest edifici va ser construït en vidre (166 metres de llarg, 60 metres d’ample i 42 metres d’alçada) sobre una estructura d’acer blanca. El seu aspecte és realment insòlit, en especial pels elements que sustenten la construcció exterior.

Aquest estil resultava molt innovador i gairebé trencador per al gust dels anys setanta per la seva estructura quadrada, industrialista, i amb elements funcionals a la vista de tothom des de l’exterior (escales, conductes de ventilació, i d´altres). Les conduccions d’aigua, aire o electricitat van ser pintades d’uns colors força atrevits deixant un interior pràcticament nu. La façana oest de l’edifici, sobre la Rue Saint Martin, es veu travessada per una gran escala mecànica transparent que permet l’accés als diferents nivells del museu i proporciona, a la vegada, una espectacular vista de la ciutat a mida que es va pujant. Darrera de l’escala hi ha una sèrie de passadissos que permeten la circulació per la façana com si fos un balcó amb vistes a la plaça Igor Stravinsky.

Els cinc pisos estan sustentats en bigues d’acer que configuren una carcassa exterior de 84 suports d’acer. Cada una de les bigues suporta un pes de 73 tones. Pompidou va morir abans de la seva inauguració, que va produir-se el 1977 durant el mandat de Valerie Giscard d’Estaing. Rehabilitat entre 1997 i desembre de 1999, va tornar a obrir les seves portes al públic el gener de 2000.

El Centre és la seu del Museé National d’Art Moderne (tercer i quart pis), una biblioteca colossal (més de tres pisos i 2.000 exemplars), un cinema i el centre d’investigació musical IRCAM. La biblioteca de l’edifici –al contrari que la Biblioteca Nacional de França, que està reservada als investigadors– es troba oberta al públic.

Un passeig pels Champs Élysées

La millor panoràmica dels Champs Élysées la podrem observar des de la Plaça de la Concorde. Aquesta majestuosa avinguda, escenari del final del Tour de França, està considerada –i no només pels francesos– com una de les més boniques del món. Constitueix un escenari grandiós que esdevé habitualment escenari dels principals actes i manifestacions nacionals i militars.

Milers de persones passen cada dia per aquest bulevard de 1,9 quilòmetres de llargada i 70 metres d’ample. Des de primera hora del matí fins a ben entrada la nit circulen pels seus vuit carrils una autèntica allau de cotxes. Per això, es recomana que la passejada pels Camps Elisis es realitzi de nit ja que la panoràmica és immillorable.

Naixent a la Plaça de la Concòrdia i arribant a la Plaça de l’Etoile, on s’aixeca el majestuós Arc del Triomf, els Champs Élysées es perllonguen des del Louvre i podem observar en successió monuments esplèndids com l’Arc del Carrousel, el Jardí de les Tulleries, l’Obelisc de la Concorde, fins arribar a l’Arc del Triomf i l’Arc de la Defense, passant pel Grand Palais i el Petite Palais a l’alçada del Pont Alexandre III.

El carrer va ser dissenyat per l’arquitecte Le Nôtre que va considerar els Camps Elisis com una prolongació de l’eix visual que aniria des del jardí de les Tulleries a través d’antics terrenys que no eren més que pantans inhòspits. El 1670 va obrir-se el carrer Grand Cours com a passeig per a carruatges fins el Rond Point. En canvi, la part occidental dels Camps Elisis va continuar durant un llarg temps com una zona descuidada i deshabitada amb l’única funció d’escenari d’exercicis militars.

Les edificacions que podem observar a ambdues bandes dels Camps Elysées no van ser construïdes fins a l’època del Segon Imperi (1852-1870). Va ser en aquest període d’auge del mode de vida pròpiament burgès quan es desenvolupa el bulevard i l’avinguda es converteix en un punt de moda per on passejar.

Des del final de la Segona Guerra Mundial,  aquest punt de París ha anat perdent importància com a lloc de trobada de “tout Paris”, és a dir d’un París burgès hegemònic del XIX. En canvi, les grans manifestacions d’adhesió, de dol o de protesta van anar traslladant-se cap a aquest escenari. De la mateixa manera la desfilada militar del 14 de juliol, festa nacional francesa, va anar a parar als Camps Elisis.

Així, aquesta avinguda esdevindria al llarg del segle XX el centre, no només de París, sinó que de tota la nació francesa.

Tot i la seva impressionant amplada de 71 metres, els Camps Elisis encara es veuen superats per la gran avinguda de Foch que té una amplada de 120 metres. En molts dels passatges que s’han anat creant en els darrers anys als voltants dels Camps Elisis trobem boutiques, restaurants, gelateries, cafès, cinemes i comerços de luxe. Així, tot i que encara podem trobar cafès antics, d’aquells que van donar el pedigrí a l’avinguda, avui podríem parlar d’un punt de la ciutat més aviat destinat al turisme i al negoci que no pas l’hereu de l’antiga tradició burgesa parisenca.

Jacques Necker, el ministre reformista

Ginebra, 30 de setembre de 1732 – Coppet, Vaud, 9 d’abril de 1804.

Financer i home d’Estat francès d’origen suís.

El 1747 va establir-se a París com a agent de banca. Enriquit ràpidament per una sèrie d’operacions especulatives relacionades amb la Pau de París (1763) i amb la Companyia d’Índies, el 1765 va començar a actuar com a banquer, però el 1772 deixaria les finances per dedicar-se a la política.

Va publicar obres d’economia política defensant la necessitat d’un sistema reglamentarista a la manera de Colbert i criticant el liberalisme econòmic i, per tant, la figura de Turgot (Essai sur la législation et le commerce des grains, 1775).

A la caiguda de Turgot, va ser nomenat director general del tresor (1776) i de finances (1777). Millor administrador que estadista, en la seva gestió va seguir una política de reformes parcials —estalvi, supressió de càrrecs, finançament per emprèstits—. També va introduir una sèrie de reformes de caire filantròpic —abolició de la tortura, dels serveis personals als dominis reials, etc.—.

El 1780, la creació de les primeres assemblees provincials, els membres de les quals eren, en part, nomenats pel rei i, en part, electes, va provocar l’oposició de la cort i dels parlaments. El 1781 va publicar el Compte-rendu au Roi, denunciant les injustificables despeses de la cort, i l’escàndol subsegüent a aquesta publicació el forçaria a dimitir.

Interessat encara, però, per la gerència de l’estat, va publicar De l’administration des finances de la France (1784), contra Calonne, i el 1788, davant la bancarrota de l’Estat francès, el rei Lluís XVI el tornaria a cridar com a solució per a retornar la calma a un París que començava a veure’s agitat pels moviments populars.

La seva gestió seria, però, inútil, ja que la necessitat de reformes de fons era ja ineludible. Havent permès la votació i la deliberació conjunta dels tres estaments als Estats Generals, l’11 de juliol de 1789 va cessar del seu càrrec per ordre del rei, que el tornaria a cridar el dia 16 després dels desordres públics (presa de la Bastilla). Era, més que un èxit personal, una derrota de la monarquia.

Impotent davant l’evolució dels fets, renunciaria definitivament el setembre de 1790, retirant-se a viure a Coppet amb la seva filla Madame de Staël.