Wolfenbüttel, 9 d’octubre de 1735 – Ottensen, 10 de novembre de 1806.
Duc de Brunsvick i militar prussià (1780-1806).
Nebot del rei Frederic II de Prússia. Va servir com a general al servei de Prússia. Es distingiria en la Guerra dels 7 Anys, a la successió de Baviera (1778) i a la intervenció militar prussiana a les Províncies Unides (1787).
Considerat com un dels millors generals europeus de l’època, va ser comandant en cap dels exèrcits austro-prussians que envairien França durant la Revolució francesa (1792-1794). Quan avançava cap a París, després d’haver pres Longwy i Verdum, va publicar un manifest d’ultimàtum als revolucionaris parisencs, conegut com a Manifest de Brunswick.
La proclama va ser signada a Coblença el 25 de juliol de 1792 pel duc de Brunsvick en nom de les potències coaligades. Aquest document, redactat en contra de l’opinió del representant de Lluís XVI i que amenaçava amb l’entrada dels exèrcits austro-prussians a París, seria, contràriament al seu objectiu, el detonant de l’esclat del moviment popular parisenc que conduiria a la caiguda de la monarquia.
Va envair la Xampanya, però va entrar en negociacions amb Danton quan va veure delmat el seu exèrcit per la disenteria i es retiraria després de la derrota de Valmy (20 de setembre de 1792).
El 1793, recuperaria Magúncia a les tropes franceses, però derrotat pel general Hoche a Geisberg i enfrontat al general austríac Wumser acabaria dimitint del seu càrrec.
El 1806 va ser vençut per les forces napoleòniques a Jena i moriria a causa d’una ferida rebuda a la batalla d’Auerstedt.