Charles François Dumouriez, el traïdor

Cambrai, 1739 – Turville Park, Buckinghamshire, 1829.

Nom amb què és conegut Charles Françoise du Périer, militar i polític francès.

 

Va actuar en la diplomàcia secreta dels reis Lluís XV i Lluís XVI, sempre amb una acusada tendència anti-austríaca.

Des del 1789, va ser oficial de la Guàrdia Nacional. Lligat a personatges com Mirabeau, La Fayette i el duc d’Orleans, va afiliar-se al club dels Jacobins el 1790.

El 1792 va ser nomenat Ministre d’Afers Estrangers i va planejar la guerra contra Àustria d’acord amb el monarca Lluís XVI, però es produiria la traïció dels militars: quan els girondins van reaccionar amb mesures radicals, el rei els va destituir.

Dumouriez dimitiria del seu càrrec i es convertiria en un dels caps de l’exèrcit del nord. Amb les victòries de Valmy (rebutjant l’ofensiva de les tropes prussianes) i de Jemmapes (derrotant els austríacs) obtindria la conquesta dels Països Baixos austríacs, on va portar a terme una sèrie de mesures revolucionàries, alhora que intentava aconseguir la seva independència sota el seu comandament; finalment, Bèlgica va ser annexada a França.

En paral·lel, va iniciar la conquesta de les Províncies Unides (1793), seguint la política de les “fronteres naturals”, però, va ser vençut a Neerwinden.

Aleshores, rellevat del seu càrrec, es produiria la traïció: Dumouriez es posaria en contacte amb el general austríac per tal d’assolir l’aturada de les hostilitats en canvi d’anar amb les seves tropes cap a París i restablir la monarquia; va lliurar als austríacs els comissaris i el ministre de la guerra Beurnonville —arribats per suplir-lo en el comandament—, però les seves tropes no el seguirien en la traïció i s’hauria de passar a l’enemic amb el duc de Chartres, futur Lluís XVIII.

Els seus posteriors i repetits intents de dirigir grups monàrquics des de l’estranger van resultar sempre un fracàs i, mancat de la confiança dels Borbons, no tornaria mai més a França després de la Restauració de 1814.

Anuncis

Jérôme Pétion de Villeneuve, l’alcalde girondí de París

Chartres, 3 de gener de 1753 – Saint-Emilion, 18 de juny de 1794.

Advocat i polític revolucionari francès.

Advocat, obert a les idees reformistes, va ser elegit diputat als Estats Generals pel Tercer Estat (1789) i, juntament amb Robespierre, lluitaria des del Club dels Jacobins per l’alliberament de les classes baixes i per altres reformes democràtiques. Va ser membre de la Societat d’Amics dels Negres.

Dissolta l’Assemblea Nacional, va ser elegit batlle de París (1791) i primer president de la Convenció Nacional (1792). Com a alcalde de París, va ser permissiu amb la manifestació de 20 de juny de 1792.

Unit amb els girondins i membre del primer Comitè de Salut Pública, va atacar Robespierre i va ser proscrit acusat de complicitat amb Dumouriez (2 de juny de 1793).

A l’exili, amb Buzot i Barbaroux, va intentar de revoltar la Normandia, però, després del fracàs de Vernon, va haver de fugir a Bordeus, on, vençut, se suïcidaria el 1794.

Antoine Joseph Santerre, el vigilant revolucionari de la família reial

París, 1752 – París, 1809.

Polític i militar francès.

Va participar en la presa de la Bastilla (14 de juliol de 1789)i va comprometre la seva posició en la manifestació del Camp-de-Mart (17 de juliol de 1791), motiu pel qual va haver de mantenir-se amagat una temporada.

Novament a la vida pública, Santerre va ser el principal organitzador i dirigent de l’assalt a les Tulleries (20 de juny de 1792) i va aconseguir que els patriotes fossin rebuts per la reina Maria Antonieta i el delfí, al qual protegiria de la violència desencadenada.

Nomenat comandant de la Guàrdia Nacional de París per la Comuna (agost de 1792) i, més tard, general, va ser l’encarregat de la protecció de la família reial a l’Assemblea i posteriorment en la reclusió reial al Temple.

Acompanyaria al rei Lluís XVI tant en el procés penal com en el dia de la seva execució.

Antoine-Pierre Barnave, còmplice de la monarquia

Grenoble, 1761 – París, 1793.

Polític, advocat i publicista francès.

Provinent d’una família protestant de Grenoble, en el transcurs de l’enfrontament entre el Parlament i el govern de 1788 publicaria un article posicionant-se en favor dels parlamentaris, fet que li donaria una certa popularitat.

Diputat pel Tercer Estat als Estats Generals (1788), n’esdevindria un dels millors oradors i portaveu de la burgesia liberal. Va arribar a ser president, destacant per la seva eloqüència i la defensa de la idea de llibertat. Aviat, però, deixaria de freqüentar el club dels jacobins i aniria moderant les seves posicions polítiques.

Després de la fugida frustrada de Lluís XVI i la família reial a Varennes, va establir contactes personals amb el monarca després de ser un dels encarregats designats per l’Assemblea per custodiar el monarca en el seu retorn a París (amb Pétion i Latour-Mauburg), i va aconsellar-li l’establiment d’una monarquia constitucional moderada.

Amb aquest fi va fer votar la inviolabilitat del rei i va iniciar una correspondència privada amb Maria Antonieta, unint-se a les posicions de Mirabeau. Descoberts, però, aquests contactes amb la monarquia, va ser detingut el 10 d’agost de 1792 i condemnat a mort pel Tribunal Revolucionari. Va ser guillotinat el 29 de novembre de 1793.

Jacques Necker, el ministre reformista

Ginebra, 30 de setembre de 1732 – Coppet, Vaud, 9 d’abril de 1804.

Financer i home d’Estat francès d’origen suís.

El 1747 va establir-se a París com a agent de banca. Enriquit ràpidament per una sèrie d’operacions especulatives relacionades amb la Pau de París (1763) i amb la Companyia d’Índies, el 1765 va començar a actuar com a banquer, però el 1772 deixaria les finances per dedicar-se a la política.

Va publicar obres d’economia política defensant la necessitat d’un sistema reglamentarista a la manera de Colbert i criticant el liberalisme econòmic i, per tant, la figura de Turgot (Essai sur la législation et le commerce des grains, 1775).

A la caiguda de Turgot, va ser nomenat director general del tresor (1776) i de finances (1777). Millor administrador que estadista, en la seva gestió va seguir una política de reformes parcials —estalvi, supressió de càrrecs, finançament per emprèstits—. També va introduir una sèrie de reformes de caire filantròpic —abolició de la tortura, dels serveis personals als dominis reials, etc.—.

El 1780, la creació de les primeres assemblees provincials, els membres de les quals eren, en part, nomenats pel rei i, en part, electes, va provocar l’oposició de la cort i dels parlaments. El 1781 va publicar el Compte-rendu au Roi, denunciant les injustificables despeses de la cort, i l’escàndol subsegüent a aquesta publicació el forçaria a dimitir.

Interessat encara, però, per la gerència de l’estat, va publicar De l’administration des finances de la France (1784), contra Calonne, i el 1788, davant la bancarrota de l’Estat francès, el rei Lluís XVI el tornaria a cridar com a solució per a retornar la calma a un París que començava a veure’s agitat pels moviments populars.

La seva gestió seria, però, inútil, ja que la necessitat de reformes de fons era ja ineludible. Havent permès la votació i la deliberació conjunta dels tres estaments als Estats Generals, l’11 de juliol de 1789 va cessar del seu càrrec per ordre del rei, que el tornaria a cridar el dia 16 després dels desordres públics (presa de la Bastilla). Era, més que un èxit personal, una derrota de la monarquia.

Impotent davant l’evolució dels fets, renunciaria definitivament el setembre de 1790, retirant-se a viure a Coppet amb la seva filla Madame de Staël.