Cambrai, 1739 – Turville Park, Buckinghamshire, 1829.
Nom amb què és conegut Charles Françoise du Périer, militar i polític francès.
Va actuar en la diplomàcia secreta dels reis Lluís XV i Lluís XVI, sempre amb una acusada tendència anti-austríaca.
Des del 1789, va ser oficial de la Guàrdia Nacional. Lligat a personatges com Mirabeau, La Fayette i el duc d’Orleans, va afiliar-se al club dels Jacobins el 1790.
El 1792 va ser nomenat Ministre d’Afers Estrangers i va planejar la guerra contra Àustria d’acord amb el monarca Lluís XVI, però es produiria la traïció dels militars: quan els girondins van reaccionar amb mesures radicals, el rei els va destituir.
Dumouriez dimitiria del seu càrrec i es convertiria en un dels caps de l’exèrcit del nord. Amb les victòries de Valmy (rebutjant l’ofensiva de les tropes prussianes) i de Jemmapes (derrotant els austríacs) obtindria la conquesta dels Països Baixos austríacs, on va portar a terme una sèrie de mesures revolucionàries, alhora que intentava aconseguir la seva independència sota el seu comandament; finalment, Bèlgica va ser annexada a França.
En paral·lel, va iniciar la conquesta de les Províncies Unides (1793), seguint la política de les “fronteres naturals”, però, va ser vençut a Neerwinden.
Aleshores, rellevat del seu càrrec, es produiria la traïció: Dumouriez es posaria en contacte amb el general austríac per tal d’assolir l’aturada de les hostilitats en canvi d’anar amb les seves tropes cap a París i restablir la monarquia; va lliurar als austríacs els comissaris i el ministre de la guerra Beurnonville —arribats per suplir-lo en el comandament—, però les seves tropes no el seguirien en la traïció i s’hauria de passar a l’enemic amb el duc de Chartres, futur Lluís XVIII.
Els seus posteriors i repetits intents de dirigir grups monàrquics des de l’estranger van resultar sempre un fracàs i, mancat de la confiança dels Borbons, no tornaria mai més a França després de la Restauració de 1814.