Posts Tagged ‘París: Llums i Revolució’

Pisa, 11 de novembre de 1761 – París, 16 de setembre de 1837.

Polític italià, naturalitzat francès.

Buonarroti Philippe.jpg

Buonarroti va estudiar dret a la seva Pisa natal i a Florència, on va freqüentar les societats secretes. Entusiasta de la Revolució francesa, va haver d’exiliar-se a Còrsega per passar després a París, on es naturalitzaria francès i se li encarregaria de realitzar diverses missions oficials a Còrsega, Lió i a l’exèrcit d’Itàlia.

D’aquesta manera, Buonarroti intervindria molt activament en les etapes successives de la Revolució francesa, primer en el Club dels Jacobins i després com a representant de la Convenció.

Després de la caiguda de Robespierre el 9 de Termidor va ser detingut i a la presó coneixeria Babeuf. Al costat de Babeuf, seria el teòric de la Conspiració dels Iguals i posteriorment n’esdevindria el cronista (Histoire de la Conspiration de l’Égalité, 1828). Fracassada la conspiració, seria detingut, condemnat i deportat.

Amnistiat per Napoleó, tot i no ser partidari del règim instaurat per aquest, Buonarroti aprofitaria la seva llibertat per a conspirar novament contra el règim de Bonaparte, fet que li comportaria l’exili a Suïssa.

Posteriorment, s’uniria als carbonaris i participaria en l’agitació nacionalista i liberal italiana, fet que li comportaria ser expulsat novament del país.

Exiliat a Brussel·les, entraria en contacte amb els cercles intel·lectuals on començaven a avançar les primeres idees socialistes.

Aprofitant la relativa llibertat que va comportar la instauració de la Monarquia de Juliol, des de 1830 tornaria a París, on viuria fins a la seva mort el 1837.

Fox-Amphoux, Provença, 1755 – Chaillot, 1829.

Polític francès, vescomte de Barras.

Paul barras.jpg

Aristòcrata sumat a les fileres revolucionàries, va ser diputat per la Convenció.

Va ser un dels promotors, juntament amb Tallien i Fouché, dels fets del 9 de Termidor contra Robespierre i els jacobins i va dirigir personalment la detenció de Robespierre.

Després de la reacció termidoriana va convertir-se en president de la Convenció i comandant en cap de l’exèrcit a l’interior, reprimint durament la insurrecció reialista contra el govern de la Convenció.

Elegit membre del Directori, esdevindria, a partir del 18 de Fructidor (4 de setembre de 1797), el veritable cap executiu del país. Va organitzar el cop d’Estat de Fructidor contra els consells reialistes, va recolzar la promoció de Napoleó Bonaparte i va intervenir en l’enllaç matrimonial d’aquest amb Josefina de Beauharnais. La seva vida poc discreta i plegada d’escàndols donaria lloc a tota una sèrie d’intrigues.

Barras1797.jpg

Després de consentir passivament el cop de 18 de Brumari (1799), que donaria lloc a la instauració del Consolat, va ser destituït dels seus càrrecs i va retirar-se a la vida privada, però no cessaria de conspirar contra els règims bonapartista i imperial, malgrat l’ajut que havia prestat a Napoleó Bonaparte al començament de la seva carrera; en conseqüència viuria molts anys exiliat (a Bèlgica i Roma) o internat.

París, 19 de juny de 1749 – Cayenne, Guaiana, 8 de juny de 1796.

Polític francès.

CollotDHerbois.jpg

Actor i autor de comèdies, Collot d’Herbois adquiria una relativa notorietat durant la Revolució francesa quan, el 1791, va publicar l’obra L’Almanach du Père Gérard, que defensava la monarquia constitucional.

Tot i això, Collot d’Herbois va ser un dels responsables de la jornada del 10 d’agost i dels assassinats del setembre del 1792.

Diputat de la Convenció i membre del Comitè de Salut Pública des de setembre de 1793, juntament amb Billaud-Varenne seria l’encarregat de la política interior. Va reprimir, juntament amb Fouché, amb una gran duresa la insurrecció reialista de Lió.

Com a president de la Convenció, s’oposaria a Robespierre durant el cop del 9 de Termidor, però també acabaria sent acusat i l’abril de 1795 seria deportat a Guaiana francesa on moriria el 1796.

Orcet, Auvèrnia, 1755 – París, 1794.

Polític revolucionari alvernès.

Georges Couthon.jpg

Des de juliol de 1793, quan era diputat de la muntanya, va formar part, junt amb Robespierre i Saint-Just, del triumvirat que configurava el Comitè de Salvació Pública.

Pel maig del 1794 va propugnar la idea fallida d’erigir Catalunya en una república independent amb l’objectiu de garantir la seguretat meridional de la França revolucionària.

Entre les seves actuacions destacades cal remarcar que va dirigir el setge de Lió i que va fer votar per la Convenció la llei de 10 de juny de 1794 que suprimia totes les garanties habituals per part de la policia i donava pas a les mesures d’excepció que conduirien  al Gran Terror.

Acusat de col·laborar en l’organització del Gran Terror, va ser arrestat junt amb Robespierre i els altres jacobins i guillotinat el 9 de Termidor.

Nolay, Borgonya, 1753 – Magdeburg, 1823.

Polític i militar francès, anomenat el Gran Carnot.

Lazare carnot.jpg

Vuitè dels divuit fills d’un notari, Carnot va seguir la carrera militar en el cos d’enginyers i va ingressar a l’Acadèmia Reial d’Arras. Des de la seva posició, va recolzar la Revolució ja en els seus inicis.

El 1791, essent capità d’enginyers, va ser elegit diputat per a l’Assemblea Legislativa (membre del Comitè d’Instrucció Pública) i després per a la Convenció.

El 1793 va ser nomenat membre del Comitè de Salvació Pública, on va ocupar-se dels afers militars i va contribuir a posar en peu de guerra catorze exèrcits que salvarien la Revolució de les coalicions de les potències europees salvant la traïció de Dumoriez, entre els quals es compta l’exèrcit dit del Midi, que envairia Catalunya a la coneguda com a Guerra Gran.

Si bé inicialment va recolzar la política del Comitè de Salvació Pública, aviat començaria a allunyar-se de les posicions de Robespierre i Saint-Just fins a participar activament en el Cop d’Estat de Termidor.

Durant el Directori, del qual va ser elegit membre (1795), va oposar-se a Barras i Tallien, i va haver d’exiliar-se després del cop de Fructidor (1797).

Contrari al creixent poder personal de Napoleó durant l’Imperi –tot i que inicialment, però, havia estat ministre de la guerra el 1800–, el 1814, davant la imminent invasió de França, va recular i va posar-se novament al servei de Napoleó, esdevenint el defensor d’Anvers. Més tard, durant els Cent Dies, va ocupar el càrrec de ministre de l’Interior.

A la proclamació de la Restauració borbònica va haver d’exiliar-se a Varsòvia i, finalment, a Magdeburg, on moriria el 1823.

Wolfenbüttel, 9 d’octubre de 1735 – Ottensen, 10 de novembre de 1806.

Duc de Brunsvick i militar prussià (1780-1806).

Archivo:Charles Guillaume Ferdinand-duc de Brunswick ag1.jpg

 

Nebot del rei Frederic II de Prússia. Va servir com a general al servei de Prússia. Es distingiria en la Guerra dels 7 Anys, a la successió de Baviera (1778) i a la intervenció militar prussiana a les Províncies Unides (1787). 

Considerat com un dels millors generals europeus de l’època, va ser comandant en cap dels exèrcits austro-prussians que envairien França durant la Revolució francesa (1792-1794). Quan avançava cap a París, després d’haver pres Longwy i Verdum, va publicar un manifest d’ultimàtum als revolucionaris parisencs, conegut com a Manifest de Brunswick.

La proclama va ser signada a Coblença el 25 de juliol de 1792 pel duc de Brunsvick en nom de les potències coaligades. Aquest document, redactat en contra de l’opinió del representant de Lluís XVI i que amenaçava amb l’entrada dels exèrcits austro-prussians a París, seria, contràriament al seu objectiu, el detonant de l’esclat del moviment popular parisenc que conduiria a la caiguda de la monarquia.

Manifeste de Brunswick caricature 1792.jpg

Va envair la Xampanya, però va entrar en negociacions amb Danton quan va veure delmat el seu exèrcit per la disenteria i es retiraria després de la derrota de Valmy (20 de setembre de 1792).

El 1793, recuperaria Magúncia a les tropes franceses, però derrotat pel general Hoche a Geisberg i enfrontat al general austríac Wumser acabaria dimitint del seu càrrec.

El 1806 va ser vençut per les forces napoleòniques a Jena i moriria a causa d’una ferida rebuda a la batalla d’Auerstedt.

Chartres, 3 de gener de 1753 – Saint-Emilion, 18 de juny de 1794.

Advocat i polític revolucionari francès.

Jérôme Pétion de Villeneuve.jpg

Advocat, obert a les idees reformistes, va ser elegit diputat als Estats Generals pel Tercer Estat (1789) i, juntament amb Robespierre, lluitaria des del Club dels Jacobins per l’alliberament de les classes baixes i per altres reformes democràtiques. Va ser membre de la Societat d’Amics dels Negres.

Dissolta l’Assemblea Nacional, va ser elegit batlle de París (1791) i primer president de la Convenció Nacional (1792). Com a alcalde de París, va ser permissiu amb la manifestació de 20 de juny de 1792.

Unit amb els girondins i membre del primer Comitè de Salut Pública, va atacar Robespierre i va ser proscrit acusat de complicitat amb Dumouriez (2 de juny de 1793).

A l’exili, amb Buzot i Barbaroux, va intentar de revoltar la Normandia, però, després del fracàs de Vernon, va haver de fugir a Bordeus, on, vençut, se suïcidaria el 1794.

París, 1752 – París, 1809.

Polític i militar francès.

Va participar en la presa de la Bastilla (14 de juliol de 1789)i va comprometre la seva posició en la manifestació del Camp-de-Mart (17 de juliol de 1791), motiu pel qual va haver de mantenir-se amagat una temporada.

Novament a la vida pública, Santerre va ser el principal organitzador i dirigent de l’assalt a les Tulleries (20 de juny de 1792) i va aconseguir que els patriotes fossin rebuts per la reina Maria Antonieta i el delfí, al qual protegiria de la violència desencadenada.

Nomenat comandant de la Guàrdia Nacional de París per la Comuna (agost de 1792) i, més tard, general, va ser l’encarregat de la protecció de la família reial a l’Assemblea i posteriorment en la reclusió reial al Temple.

Acompanyaria al rei Lluís XVI tant en el procés penal com en el dia de la seva execució.

Grenoble, 1761 – París, 1793.

Polític, advocat i publicista francès.

Antoine Barnave.jpg

Provinent d’una família protestant de Grenoble, en el transcurs de l’enfrontament entre el Parlament i el govern de 1788 publicaria un article posicionant-se en favor dels parlamentaris, fet que li donaria una certa popularitat.

Diputat pel Tercer Estat als Estats Generals (1788), n’esdevindria un dels millors oradors i portaveu de la burgesia liberal. Va arribar a ser president, destacant per la seva eloqüència i la defensa de la idea de llibertat. Aviat, però, deixaria de freqüentar el club dels jacobins i aniria moderant les seves posicions polítiques.

Després de la fugida frustrada de Lluís XVI i la família reial a Varennes, va establir contactes personals amb el monarca després de ser un dels encarregats designats per l’Assemblea per custodiar el monarca en el seu retorn a París (amb Pétion i Latour-Mauburg), i va aconsellar-li l’establiment d’una monarquia constitucional moderada.

Amb aquest fi va fer votar la inviolabilitat del rei i va iniciar una correspondència privada amb Maria Antonieta, unint-se a les posicions de Mirabeau. Descoberts, però, aquests contactes amb la monarquia, va ser detingut el 10 d’agost de 1792 i condemnat a mort pel Tribunal Revolucionari. Va ser guillotinat el 29 de novembre de 1793.

AntoineBarnave.jpg

En el cim del turó de Montmartre, a 129 metres per damunt del nivell del Sena, trobem l’Església del Sacre Coeur una autèntica joia de París, més pel seu emplaçament privilegiat que per la seva arquitectura, això sí. La seva situació privilegiada la converteix en un dels principals objectius dels visitants de la capital francesa. Des d’època medieval hi havia al turó un gran bisbat benedictí que va ser derruït durant la Revolució francesa –amb el conseqüent guillotinament dels religiosos–. D’aquella edificació només va subsistir l’Església de Saint Pierre de Montmartre, una de les més antigues de la ciutat. La fundació de l’actual temple es deu a un compromís dels catòlics parisencs que van prometre la construcció d’una església expiatòria nacional desprès del trauma i la crisi d’identitat que va suposar la derrota a la guerra contra Prússia el 1871.

Fitxer:Basilica(Paris).JPG

Dissenyada per l’arquitecte Paul Abadie, seguint les instruccions de l’Assemblea Nacional de la Tercera República, la primera pedra va col·locar-se el 1875 i fins 1914 nova ser completada. La consagració eclesiàstica com a Església del Sagrat Cor de Jesús no arribaria fins el final de la Primera Guerra Mundial el 1919.

Fichier:Paul Abadie.jpg

Fichier:Sacre-coeur-paris.jpg

Inspirada en la catedral de Santa Sofia d’Estambul i en Sant Marc de Venècia, pel seu estil imitació del bizantí, l’església del Sacre Coeur, força espectacular, contrasta fortament amb l’estil de les altres esglésies de la ciutat. La basílica, totalment blanca en el seu exterior, consta d’un cos central en forma de creu, un quadrat amb una alta cúpula principal i quatre cúpules secundàries de Mida més petit. Les estàtues eqüestres de Sant Lluís i Joana d’Arc es troben a l’entrada no van ser instal·lades fins el 1927. L’interior del temple, ampli i de gran alçada (100 metres de longitud per 50 metres d’alçada), ofereix una impressió de claredat i permet apreciar la unitat del conjunt. L’impressionant mosaic de l’àbsida està dominat pel color.

Fichier:75-Paris-Funiculaire et Basilique du Sacré-Coeur de Montmartre-ND.JPG

Fichier:Sacre Coeur - Choeur, Abside et Mosaique.jpg

Des de l’esplanada del temple del Sacre Coeur es pot gaudir d’una de les millors vistes de tota la ciutat que trobem en tot París. L’escala s’ha convertit en un punt de trobada del jovent parisenc que a les nits s’arriba allà per a fer el “botellón”. Paral·lelament a aquesta escalinata, trobem les vies d’un funicular força atrotinat que permet baixar des del Sacre Coeur fins a Montmartre.