Posts Tagged ‘Passeig per la història’

En el cim del turó de Montmartre, a 129 metres per damunt del nivell del Sena, trobem l’Església del Sacre Coeur una autèntica joia de París, més pel seu emplaçament privilegiat que per la seva arquitectura, això sí. La seva situació privilegiada la converteix en un dels principals objectius dels visitants de la capital francesa. Des d’època medieval hi havia al turó un gran bisbat benedictí que va ser derruït durant la Revolució francesa –amb el conseqüent guillotinament dels religiosos–. D’aquella edificació només va subsistir l’Església de Saint Pierre de Montmartre, una de les més antigues de la ciutat. La fundació de l’actual temple es deu a un compromís dels catòlics parisencs que van prometre la construcció d’una església expiatòria nacional desprès del trauma i la crisi d’identitat que va suposar la derrota a la guerra contra Prússia el 1871.

Fitxer:Basilica(Paris).JPG

Dissenyada per l’arquitecte Paul Abadie, seguint les instruccions de l’Assemblea Nacional de la Tercera República, la primera pedra va col·locar-se el 1875 i fins 1914 nova ser completada. La consagració eclesiàstica com a Església del Sagrat Cor de Jesús no arribaria fins el final de la Primera Guerra Mundial el 1919.

Fichier:Paul Abadie.jpg

Fichier:Sacre-coeur-paris.jpg

Inspirada en la catedral de Santa Sofia d’Estambul i en Sant Marc de Venècia, pel seu estil imitació del bizantí, l’església del Sacre Coeur, força espectacular, contrasta fortament amb l’estil de les altres esglésies de la ciutat. La basílica, totalment blanca en el seu exterior, consta d’un cos central en forma de creu, un quadrat amb una alta cúpula principal i quatre cúpules secundàries de Mida més petit. Les estàtues eqüestres de Sant Lluís i Joana d’Arc es troben a l’entrada no van ser instal·lades fins el 1927. L’interior del temple, ampli i de gran alçada (100 metres de longitud per 50 metres d’alçada), ofereix una impressió de claredat i permet apreciar la unitat del conjunt. L’impressionant mosaic de l’àbsida està dominat pel color.

Fichier:75-Paris-Funiculaire et Basilique du Sacré-Coeur de Montmartre-ND.JPG

Fichier:Sacre Coeur - Choeur, Abside et Mosaique.jpg

Des de l’esplanada del temple del Sacre Coeur es pot gaudir d’una de les millors vistes de tota la ciutat que trobem en tot París. L’escala s’ha convertit en un punt de trobada del jovent parisenc que a les nits s’arriba allà per a fer el “botellón”. Paral·lelament a aquesta escalinata, trobem les vies d’un funicular força atrotinat que permet baixar des del Sacre Coeur fins a Montmartre.

Anuncis

El centre Pompidou o centre Beaubourg és el nom que habitualment fem servir per a referir-nos al Centre Nacional d’Art i Cultura Georges Pompidou, localitzat entre els barris de Les Halles i el Marais, relativament proper a l’Ajuntament. L’edifici erigit pels arquitectes Rogers, Piano i Franchini va ser una iniciativa del president de la República Georges Pompidou (1969-1974) i va revolucionar totalment el centre de la ciutat. El complex s’ha convertit en un dels emblemes del París actual.

Fichier:Centre Georges-Pompidou vu du Montmartre.jpg

El carrer Saint Martin, que passa davant de l’entrada principal del museu, és una de les més antigues de París, amb més de vint segles d’existència. Aquesta zona de la ciutat va atreure a l’edat mitjana a nombrosos banquers i comerciants que van instal·lar-se allí configurant el Beau Bourg, un barri selecte de comerciants en expansió constant. Amb el pas del temps, en el segle XIX aquesta zona es convertiria en un barri de gent humil i insalubre, fet que va comportar la seva remodelació en els inicis del segle XX.

El president Pompidou, amant de les arts, va ser l’impulsor de la idea de crear a la Beaubourg un espai que permetria reunir les obres d’art contemporani. Per molt que existeixin detractors de la seva arquitectura contemporània i colorista, el Centre Pompidou s’ha convertit en un dels llocs més visitats de la ciutat. Autèntic temple de l’art, aquest edifici va ser construït en vidre (166 metres de llarg, 60 metres d’ample i 42 metres d’alçada) sobre una estructura d’acer blanca. El seu aspecte és realment insòlit, en especial pels elements que sustenten la construcció exterior.

Archivo:Centro pompidou renzo piano paris.png

Aquest estil resultava molt innovador i gairebé trencador per al gust dels anys setanta per la seva estructura quadrada, industrialista, i amb elements funcionals a la vista de tothom des de l’exterior (escales, conductes de ventilació, i d´altres). Les conduccions d’aigua, aire o electricitat van ser pintades d’uns colors força atrevits deixant un interior pràcticament nu. La façana oest de l’edifici, sobre la Rue Saint Martin, es veu travessada per una gran escala mecànica transparent que permet l’accés als diferents nivells del museu i proporciona, a la vegada, una espectacular vista de la ciutat a mida que es va pujant. Darrera de l’escala hi ha una sèrie de passadissos que permeten la circulació per la façana com si fos un balcó amb vistes a la plaça Igor Stravinsky.

Els cinc pisos estan sustentats en bigues d’acer que configuren una carcassa exterior de 84 suports d’acer. Cada una de les bigues suporta un pes de 73 tones. Pompidou va morir abans de la seva inauguració, que va produir-se el 1977 durant el mandat de Valerie Giscard d’Estaing. Rehabilitat entre 1997 i desembre de 1999, va tornar a obrir les seves portes al públic el gener de 2000.

El Centre és la seu del Museé National d’Art Moderne (tercer i quart pis), una biblioteca colossal (més de tres pisos i 2.000 exemplars), un cinema i el centre d’investigació musical IRCAM. La biblioteca de l’edifici –al contrari que la Biblioteca Nacional de França, que està reservada als investigadors– es troba oberta al públic.

La millor panoràmica dels Champs Élysées la podrem observar des de la Plaça de la Concorde. Aquesta majestuosa avinguda, escenari del final del Tour de França, està considerada –i no només pels francesos– com una de les més boniques del món. Constitueix un escenari grandiós que esdevé habitualment escenari dels principals actes i manifestacions nacionals i militars.

Champs-Élysées.jpg

Milers de persones passen cada dia per aquest bulevard de 1,9 quilòmetres de llargada i 70 metres d’ample. Des de primera hora del matí fins a ben entrada la nit circulen pels seus vuit carrils una autèntica allau de cotxes. Per això, es recomana que la passejada pels Camps Elisis es realitzi de nit ja que la panoràmica és immillorable.

Naixent a la Plaça de la Concòrdia i arribant a la Plaça de l’Etoile, on s’aixeca el majestuós Arc del Triomf, els Champs Élysées es perllonguen des del Louvre i podem observar en successió monuments esplèndids com l’Arc del Carrousel, el Jardí de les Tulleries, l’Obelisc de la Concorde, fins arribar a l’Arc del Triomf i l’Arc de la Defense, passant pel Grand Palais i el Petite Palais a l’alçada del Pont Alexandre III.

Champs elysees.700px.jpg

El carrer va ser dissenyat per l’arquitecte Le Nôtre que va considerar els Camps Elisis com una prolongació de l’eix visual que aniria des del jardí de les Tulleries a través d’antics terrenys que no eren més que pantans inhòspits. El 1670 va obrir-se el carrer Grand Cours com a passeig per a carruatges fins el Rond Point. En canvi, la part occidental dels Camps Elisis va continuar durant un llarg temps com una zona descuidada i deshabitada amb l’única funció d’escenari d’exercicis militars.

Les edificacions que podem observar a ambdues bandes dels Camps Elysées no van ser construïdes fins a l’època del Segon Imperi (1852-1870). Va ser en aquest període d’auge del mode de vida pròpiament burgès quan es desenvolupa el bulevard i l’avinguda es converteix en un punt de moda per on passejar.

Des del final de la Segona Guerra Mundial,  aquest punt de París ha anat perdent importància com a lloc de trobada de “tout Paris”, és a dir d’un París burgès hegemònic del XIX. En canvi, les grans manifestacions d’adhesió, de dol o de protesta van anar traslladant-se cap a aquest escenari. De la mateixa manera la desfilada militar del 14 de juliol, festa nacional francesa, va anar a parar als Camps Elisis.

Champs Elysees Grande Roue p1040797.jpg

Així, aquesta avinguda esdevindria al llarg del segle XX el centre, no només de París, sinó que de tota la nació francesa.

Tot i la seva impressionant amplada de 71 metres, els Camps Elisis encara es veuen superats per la gran avinguda de Foch que té una amplada de 120 metres. En molts dels passatges que s’han anat creant en els darrers anys als voltants dels Camps Elisis trobem boutiques, restaurants, gelateries, cafès, cinemes i comerços de luxe. Així, tot i que encara podem trobar cafès antics, d’aquells que van donar el pedigrí a l’avinguda, avui podríem parlar d’un punt de la ciutat més aviat destinat al turisme i al negoci que no pas l’hereu de l’antiga tradició burgesa parisenca.

Paryż pola elizejskie 2.JPG