Posts Tagged ‘Protagonistes Segle XVIII’

Ginebra, 30 de setembre de 1732 – Coppet, Vaud, 9 d’abril de 1804.

Financer i home d’Estat francès d’origen suís.

jacques-necker.jpg

El 1747 va establir-se a París com a agent de banca. Enriquit ràpidament per una sèrie d’operacions especulatives relacionades amb la Pau de París (1763) i amb la Companyia d’Índies, el 1765 va començar a actuar com a banquer, però el 1772 deixaria les finances per dedicar-se a la política.

Va publicar obres d’economia política defensant la necessitat d’un sistema reglamentarista a la manera de Colbert i criticant el liberalisme econòmic i, per tant, la figura de Turgot (Essai sur la législation et le commerce des grains, 1775).

A la caiguda de Turgot, va ser nomenat director general del tresor (1776) i de finances (1777). Millor administrador que estadista, en la seva gestió va seguir una política de reformes parcials —estalvi, supressió de càrrecs, finançament per emprèstits—. També va introduir una sèrie de reformes de caire filantròpic —abolició de la tortura, dels serveis personals als dominis reials, etc.—.

El 1780, la creació de les primeres assemblees provincials, els membres de les quals eren, en part, nomenats pel rei i, en part, electes, va provocar l’oposició de la cort i dels parlaments. El 1781 va publicar el Compte-rendu au Roi, denunciant les injustificables despeses de la cort, i l’escàndol subsegüent a aquesta publicació el forçaria a dimitir.

Interessat encara, però, per la gerència de l’estat, va publicar De l’administration des finances de la France (1784), contra Calonne, i el 1788, davant la bancarrota de l’Estat francès, el rei Lluís XVI el tornaria a cridar com a solució per a retornar la calma a un París que començava a veure’s agitat pels moviments populars.

La seva gestió seria, però, inútil, ja que la necessitat de reformes de fons era ja ineludible. Havent permès la votació i la deliberació conjunta dels tres estaments als Estats Generals, l’11 de juliol de 1789 va cessar del seu càrrec per ordre del rei, que el tornaria a cridar el dia 16 després dels desordres públics (presa de la Bastilla). Era, més que un èxit personal, una derrota de la monarquia.

Impotent davant l’evolució dels fets, renunciaria definitivament el setembre de 1790, retirant-se a viure a Coppet amb la seva filla Madame de Staël.

Anuncis